Barris i crisi: calen més i millors polítiques contra la desigualtat i la segregació Revisat per Revista Treball a . La crisi econòmica ha tingut efectes molt notables, no només pel que fa a l’empitjorament de les condicions de vida en els barris de les nostres ciutats. També La crisi econòmica ha tingut efectes molt notables, no només pel que fa a l’empitjorament de les condicions de vida en els barris de les nostres ciutats. També Rating: 0
Esteu aquí: Home » Món local » Barris i crisi: calen més i millors polítiques contra la desigualtat i la segregació

Barris i crisi: calen més i millors polítiques contra la desigualtat i la segregació

Barris i crisi: calen més i millors polítiques contra la desigualtat i la segregació

La crisi econòmica ha tingut efectes molt notables, no només pel que fa a l’empitjorament de les condicions de vida en els barris de les nostres ciutats. També ha donat lloc a una extraordinària proliferació d’iniciatives ciutadanes que han tractat de donar resposta a la situació, reivindicar els drets amenaçats i cercar alternatives. Sobre aquest tema, acaba d’aparèixer el llibre Barrios y crisis. Crisis económica, segregación urbana e innovación social en Cataluña (Tirant lo Blanch, 2018). El llibre compendia els resultats d’una dilatada recerca en la qual han participat un bon nombre d’investigadors, amb la imprescindible col·laboració de membres d’entitats ciutadanes i de tècnics de les administracions. La investigació ha estat estretament relacionada amb alguns dels debats i les decisions adoptades en el camp de les polítiques urbanes en els darrers anys. Potser això justifica aturar-se un moment a considerar quines són les seves aportacions i les qüestions que aquestes susciten.

El primer tema que Barris i crisi posa en evidència és la importància de la dimensió territorial i urbana per a la comprensió de la desigualtat social: la composició social de l’espai urbà (la forma com es distribueixen residencialment els diferents grups socials a les ciutats) no és només un reflex o una conseqüència més o menys inevitable de les desigualtats socials, sinó que és en si mateixa un factor de reproducció d’aquestes desigualtats. Així, les condicions de l’entorn urbà en què viuen les persones poden ser, alternativament, un element significatiu d’avantatge o de desavantatge social.

En segon lloc, Barris i crisi vol reivindicar la importància del coneixement de les desigualtats i, en particular, de la desigualtat urbana. Per això, és necessària una recerca estretament vinculada a la realitat, al debat i als conflictes de la nostra societat. Institucions acadèmiques, moviments ciutadans i pràctica política són, massa sovint, compartiments estancs amb relacions inexistents o problemàtiques. Davant d’això, Barris i crisi no és només el resultat de la confluència de persones amb bagatges acadèmics força diversos, sinó també de la coproducció de coneixement entre institucions acadèmiques, professionals, administracions locals i entitats socials. La complexitat de la desigualtat urbana exigeix una aproximació coral i, per part dels investigadors, una voluntat de posar els seus coneixements i les seves tècniques, tan rigoroses com calgui, al servei dels que poden fer avançar cap a ciutats més equitatives i més democràtiques.

Per últim, el llibre demostra i reclama la necessitat d’unes polítiques públiques robustes i innovadores que incorporin la mirada territorial en l’abordatge de les desigualtats socials. No és una apreciació menor: en temps de polítiques d’austeritat, i per tant de retallades i de retrocés del sector públic, convé conjurar-nos contra les propostes de privatització o de comunitarització del benestar social que suposin un menysteniment de la importància de les polítiques públiques. Per fer front a les desigualtats socioespacials i la segregació urbana de què es fa ressò Barris i crisi, ens calen dinàmiques d’innovació social, sí, però també, i molt particularment, polítiques públiques enfortides capaces de contrarestar el pes dels factors territorials urbans en la reproducció de les desigualtats socials.

Quines són les principals conclusions de la recerca? En primer lloc, es constata el creixement significatiu de la segregació urbana, com a conseqüència d’una major concentració territorial de les situacions de benestar i de pobresa en diferents barris i municipis metropolitans. Tot i que sovint s’oblida, això no és només el resultat del confinament de la població de menor renda en els barris on els preus de l’habitatge són relativament més baixos, sinó també, i de forma molt significativa, de la secessió de la població de renda més alta cap a determinats barris i municipis. En segon lloc, s’evidencia que la segregació urbana és un fenomen d’abast metropolità: municipis sencers tendeixen a veure’s especialitzats en la residència de persones de diversos nivells de renda. Això, com hem discutit en altres ocasions, té fortes implicacions de tota mena: s’ha discutit molt en els darrers temps sobre el “separatisme polític” a Catalunya, tot oblidant, sovint, que el separatisme social està transformant la societat i les ciutats de Catalunya. Finalment, la recerca posa en evidència la proliferació de les iniciatives d’innovació social a Catalunya com a resposta a la crisi econòmica, la seva importància per al combat contra els efectes socials de la crisi. Ara bé, la distribució territorial d’aquestes iniciatives resulta molt desigual, de tal manera que acostumen a ser més nombroses en barris de rendes mitjanes amb una forta tradició participativa, més que no pas en els barris on es concentren les situacions de major necessitat social.

¿Quines lliçons podem extreure d’aquests resultats pel que fa a les polítiques públiques contra la desigualtat socioespacial? La primera, i la més òbvia, fa referència a la necessitat de reforçar aquestes polítiques. No està de més dir-ho, ara que, per exemple, ja fa gairebé 8 anys que la Llei de Barris aprovada pel Parlament de Catalunya l’any 2004 continua en suspensió indefinida. Aquesta situació desmenteix aquells que afirmen que l’administració catalana ha abandonat les polítiques d’austeritat i contrasta frontalment amb l’evidència aportada sobre el fort creixement de les desigualtats i la segregació.

De fet, no només caldria recuperar instruments com la Llei de Barris, sinó que es tracta, també, d’incorporar i de consolidar la mirada espacial en el conjunt de les polítiques públiques: en les polítiques educatives, de salut, ambientals, energètiques… Totes i cada una han de ser sensibles al fet espacial, ja que aquest incideix de manera directa en les desigualtats d’accés a drets bàsics. Recuperar polítiques com les dels Plans Educatius d’Entorn, reforçar les polítiques de salut comunitària, donar un nou impuls a polítiques de desenvolupament local com Treball als Barris, entre d’altres, hauria de ser una prioritat no només municipal, sinó també metropolitana i nacional.

L’Ajuntament de Barcelona ha emprès un molt meritori Pla de Barris a la ciutat per avançar en aquesta direcció. Es tracta d’una iniciativa lloable, que fa encara més palesa la manca de polítiques metropolitanes i catalanes en aquest camp. “Lo negre, prop, lo blanc fa més lluir”, deia el poeta. Aquesta mancança és tan més greu si es té en compte que, com s’ha dit, avui les desigualtats socioespacials tenen una dimensió clarament metropolitana. Les institucions metropolitanes, les diputacions i la Generalitat han d’emprendre de manera immediata iniciatives en aquest camp.

Una darrera reflexió: les iniciatives de la ciutadania han resultat essencials per fer front a la crisi i als seus efectes. Però la innovació social no arriba a tot arreu. “Els barris organitzats resisteixen millor la crisi”, resumia en portada un important mitjà de comunicació nacional,

fent-se ressò dels resultats d’aquesta recerca. Compartim plenament aquesta observació: necessitem més organització social. I, al mateix temps, necessitem més polítiques públiques (municipals i supramunicipals). Ambdues afirmacions no són de cap manera contradictòries. Ans al contrari: només amb la combinació entre organització ciutadana i polítiques públiques es podran defensar i conquerir els drets socials que la crisi i l’austeritat han fet retrocedir.

Autor/Autora

Ismael Blanco és professor agregat de Ciència Política de la UAB. Oriol Nel·lo és professor del Departament de Geografia de la UAB. Ambdós són Coordinadors del projecte de recerca "Barris i crisi" de la UAB.

Articles publicats : 1

Deixa el teu comentari

Scroll to top