Atenes com a penyora o com a pretext per a Obama Revisat per Revista Treball a . El darrer viatge internacional d’Obama, com a president dels Estats Units, és presentat pels mitjans de comunicació com el del seu llegat no només en política i El darrer viatge internacional d’Obama, com a president dels Estats Units, és presentat pels mitjans de comunicació com el del seu llegat no només en política i Rating: 0
Esteu aquí: Home » Opinió » Atenes com a penyora o com a pretext per a Obama

Atenes com a penyora o com a pretext per a Obama

Atenes com a penyora o com a pretext per a Obama

El darrer viatge internacional d’Obama, com a president dels Estats Units, és presentat pels mitjans de comunicació com el del seu llegat no només en política internacional sinó també com el del seu testament polític, i no sembla una casualitat que hagi triat Atenes per pronunciar la conferència on tracta de resumir i condensar el seu doble missatge.

L’escenari ha estat molt més discret i molt més reduït que el que va triar al seu míting de Berlin o al d’El Caire, però fer-ho a Atenes on, com ell va dir i jo ja vaig escoltar a una guia turística fa més de quaranta anys, va nàixer la democràcia, és tot un símbol d’allò que hauria d’haver estat una penyora i només ha sigut, lamentablement, un pretext. Tant de bo les seves actuals anàlisis, les seves reflexions i els seus consells i advertiments, pels quals ja no haurà de retre comptes, haguessin format part de les realitzacions del seu mandat i avui tinguéssim un món amb més pau, un medi ambient més sostenible i un món menys desigual que fa vuit anys. Llavors, en efecte, el món que va celebrar esperançat l’elecció del primer president negre, el mateix món que avui veu amb terror l’elecció de Trump, confiava en la seva visió multilateralista en matèria de relacions exteriors i en el seu sentit de justícia social i igualtat pel que fa a política interna, per esmentar només dos grans trets de la seva proposta. Cal recordar que li fou atorgat el Premi Nobel de la Pau, més com una aspiració –acabava de començar el seu primer mandat– que com un reconeixement de tasca feta, i que avui, probablement, el jurat que l’hi va atorgar no ha d’estar gaire orgullós.

Difícilment hom pot estar en desacord amb aquestes paraules: “Afirmem una vegada més els drets i els ideals i les institucions sobre les quals el nostre mode de viure perdura. La llibertat d’expressió i de reunió, la llibertat de premsa per exposar la injustícia i la corrupció. La llibertat religiosa, un poder judicial independent, la separació de poders i les eleccions lliures i justes perquè els ciutadans han de ser capaços d‘elegir els seus propis líders, fins i tot quan el nostre candidat no guanya”. I més endavant: “Les mateixes forces de la globalització que han lliurat tant progrés estan augmentant la tendència cap a la desigualtat…. els rics i els poderosos semblen jugar amb el sistema i acumulen grans fortunes tot evitant pagar impostos, mentre les famílies de classe mitjana treballadora tenen dificultats per arribar a final de mes”. D’aquí surt la sensació d’injustícia i de rebuig a la globalització, de retorn al passat o de refugi en allò més proper que no resoldran res, segons Obama, ja que cal apostar per mercats oberts combinats amb democràcia i drets humans i per assegurar que els beneficis d’una economia global integrada siguin compartits més àmpliament per més persones, i que els efectes negatius s’abordin conjuntament. Com deia, és fàcil estar-hi d’acord; ara bé, ho diu qui ha estat l’home amb més poder del nostre món, i no sembla ni que el món sigui avui més segur i pacífic, ni que la desigualtat entre països o dins de cada país hagi minvat, tampoc als EUA, on la seva competència era directa, ni que les llibertats i institucions de la democràcia s’hagin reforçat, ni allà ni aquí.

És evident que el seu successor el farà bo i que fins i tot l’enyorarem, però també ho és que hi teníem moltes esperances posades i que aquestes s’han vist en bona mesura frustrades. Tampoc no ha sabut, o volgut, mantenir la gran mobilització social, mitjançant les xarxes, que li van facilitar les victòries electorals, ni els mecanismes directes d’informació als seus votants que haurien marcat un nou camí entre electes i electors. Els grans lobbies, les grans corporacions i els seus interessos han continuat predominant i marcant les seves prioritats sense contrapesos alternatius i suficients.

Ens esperen temps convulsos i preocupants, però hi ha dues bones notícies en aquest mateix àmbit. L’alcaldessa racista de Clay, a Virgínia, ha hagut de dimitir per haver celebrat uns insults racistes contra Michelle Obama, i els alcaldes de grans ciutats d’Amèrica del Nord com Los Angeles, Nova York, Chicago, Boston, Seattle, San Francisco i d’altres han anunciat a Trump que no col·laboraran en la política de deportacions massives d’immigrants. Una vegada més, les ciutats ens donen exemple.

Autor/Autora

Eulàlia Vintró

Membre del Consell Nacional d'ICV

Articles publicats : 24

Deixa el teu comentari

Scroll to top