Arreplegar les cadires i escombrar la sala Revisat per Revista Treball a . En plena cacera de bruixes al Hollywood dels anys cinquanta, s’atribueix al delator i confident Ronald Reagan l’afirmació que era molt fàcil saber qui eren els En plena cacera de bruixes al Hollywood dels anys cinquanta, s’atribueix al delator i confident Ronald Reagan l’afirmació que era molt fàcil saber qui eren els Rating: 0
Esteu aquí: Home » Opinió » Arreplegar les cadires i escombrar la sala

Arreplegar les cadires i escombrar la sala

Arreplegar les cadires i escombrar la sala

En plena cacera de bruixes al Hollywood dels anys cinquanta, s’atribueix al delator i confident Ronald Reagan l’afirmació que era molt fàcil saber qui eren els comunistes en aquell ambient que vessava pertot glamour i vanitat: “són els que al finalitzar els mítings arrepleguen les cadires i escombren la sala”.

A Catalunya els comunistes van arreplegar les cadires i van escombrar la parròquia de Sant Medir l’any 1964, dels caputxins de Sarrià l’any 1966, del Monestir de Montserrat l’any 1970, de la parròquia de Sant Agustí el 1971, de centenars de locals de les associacions de veïns, de cinema-clubs, de festes i recitals en places públiques i camps d’esports…. A més a més, els “psuqueros” van fer de servei d’ordre de les principals manifestacions i mítings unitaris de la Transició i de tot i més en les extraordinàries Festes de Treball. Així mateix, van enganxar els cartells i van repartir les paperetes electorals de tot un seguit de plataformes unitàries i candidats independents des de l’Entesa dels Catalans al “Benet, president” passant per un reguitzell de candidatures municipals.

El PSUC fou el pal de paller de l’antifranquisme català, l’arquitecte de la política unitària, el ciment de la cohesió social i la minyona dels moviments socials. Un gran Partit, sens dubtes, amb el bo i millor de les forces del treball i de la cultura, que genera encara avui vindicacions entusiastes i més d’una apropiació indeguda. Per citar-ne una, de punyent, costa d’entendre que la presidenta d’Òmnium Cultural (Muriel Casals) surti en l’espot del 9-N afirmant (foto en mà) que votarà (Si Si?) pel Guti (l’Antoni Gutiérrez Díaz) quan ni tan sols el va votar quan ho podia fer d’una manera directa i personal en les eleccions al senat de l’any 1982. Malgrat això, el Guti no va dubtar en proposar-la per ocupar un seient al consell d’administració de la Corporació Catalana de Ràdio i Televisió (1983-1988).

Pablo Iglesias pregona que li hauria plagut militar al PSUC, la qual cosa vol dir que entén l’especificitat nacional de Catalunya palesada, entre altres coses, per en un sistema de partits propi, ple de matisos, que respon a una societat més plural i diversa. Li pot servir, ben segur, la metàfora emprada per Greogrio López Raimundo quan deia als policies que l’interrogaven “que no, que el PSUC no era un grill de la taronja del PCE sinó un altre taronja amb el mateix gust.

La candidatura de Barcelona en Comú, amb la participació de Podem, segueix la tradició del naixement del PSUC i va en la bona direcció de la confluència de les diverses sensibilitats polítiques a l’esquerra dels socialistes. Esperem que l’èxit, ben segur, de Barcelona en Comú faciliti, així mateix, la construcció d’un espai d’agregació política i electoral que esdevingui l’alternativa al govern de les retallades del president Mas. Per això cal sumar, ampliar els perímetres electorals i desterrar la mirada curta.

Els comunistes veníem de lluny i vam aprendre perquè no vam anar més lluny encara. Les divisions es paguen cares i el sectarisme encara més. Tothom va fer llenya de l’arbre caigut i el PSC va voler arrencar fins les arrels. Tanmateix, durant trenta anys els comunistes catalans vam continuar arreplegant les cadires i vam escombrar la sala de múltiples plataformes unitàries -començant per l’anti-OTAN i acabant per la defensa de la Sanitat Pública- i de múltiples ajuntaments impulsant polítiques de regeneració democràtica i transformació social. Ara, quan el PSC fa figa, la gent d’Iniciativa continuem sent indispensables per arreplegar les cadires i escombrar la sala de Barcelona en Comú o de qualsevol candidatura de confluència de partits i moviments socials arreu del país.

PD. Felicitats al Ricard Gomà per la tasca feta i a tots els regidors i regidores del PSUC i d’ICV, començant per la Lali, en el dia del seu sant.

Autor/Autora

Andreu Mayayo

Catedràtic d’Història Contemporània de la UB

Articles publicats : 30

Comentaris (4)

  • Avatar

    Quim

    El teu article m’ha agradat molt. No obstant, conec molt bé alguna de les persones que surten a la foto que no són d’ICV i et ben asseguro que s’han fet un fart de recollir cadires i escombrar la sala. Tot i la gran capacitat intel·lectual que tenen. En aquesta ocasió hi haurà més gent plegant la sala.

    Salut

    Quim

    Responder
  • Avatar

    Carles Bort

    El meu reconeixement als comunistes del PSUC, dels quals vaig formar part. Tanmateix, a l’article també feu una apropiació indeguda del patrimoni del PSUC, que està molt repartit entre molts ex-psuqueros que, com en el meu cas, no donarem suport electoral a Barcelona en Comú, i que ja a fora del PSUC també vam recollir cadires i fer feines de tota mena. No només la gent d’ICV és indispensable per recollir cadires, de totes les sales on es respiri progressisme i radicalitat democràtica. Vivim en un cinema multisales.

    Responder
  • Avatar

    José Luis Atienza

    Esplèndid, article. Enorme. I a més, poca conya amb lo d’escombrar i recollir les cadires. No és cap metàfora, formava part del codi ètic que no necessitava escriure’s als papers, de la rebel•lió que portava posada la humilitat i el servei a les causes nobles no com una enganxina a la solapa sinó com una part de la pròpia identitat de classe. I no era una actitud estètica ni part d’un programa electoral, era la cultura del treball i de la igualtat nascuda de la classe treballadora. I no ens enganyem. Feines hi ha moltes, però sempre quan els focus s’han apagat, quan els debats han terminat, quan la gent ha abandonat la sala, sempre hi ha un grup que es queda, sense que ningú ho demani, i recull el que altres han gaudit. Aquesta gent és la realment imprescindible, la que ens ha fet a molts estimar la política.L’esperit del PSUC.

    Gràcies, Andreu, per fer memòria, per explicar el present

    Responder
  • Avatar

    Pere

    Crec que a Iniciativa li cal reivindicar les diverses tradicions que la constitueixen i que hi van confluir.
    Potser justament aquesta defensa de la diversitat interna és el que li va faltar al PSUC en uns moments decisius (ens trobem ara en un altre període decisiu?) i per això el PSUC es va autodestruir.
    Si mirem cap enrere, hem de contemplar el panorama sencer, amb la seva complexitat i les seves contradiccions -de vegades, molt doloroses, fins i tot en ser recordades.

    Responder

Deixa el teu comentari

Scroll to top