Arnau Puig: partir del que hi ha per transformar-ho Revisat per Revista Treball a .   En algunes ocasions se'm va demanar col·laborar en la revista 'Bonart' i sempre ho he fet gustosament, però us he de confessar que mai tant com aquella v   En algunes ocasions se'm va demanar col·laborar en la revista 'Bonart' i sempre ho he fet gustosament, però us he de confessar que mai tant com aquella v Rating: 0
Esteu aquí: Home » Cultura » Arnau Puig: partir del que hi ha per transformar-ho

Arnau Puig: partir del que hi ha per transformar-ho

Arnau Puig: partir del que hi ha per transformar-ho

 

En algunes ocasions se’m va demanar col·laborar en la revista ‘Bonart’ i sempre ho he fet gustosament, però us he de confessar que mai tant com aquella vegada que, el desembre 2012, em demanaren aquesta nota sobre l’Arnau Puig i m’explicaren quin era el motiu. Vaig pensar automàticament que la gent que dirigia la revista sempre tenen aquells detalls d’agrair però, sobretot, vaig pensar que era una ocasió, molt discreta si voleu, per destacar la importància del treball, l’activisme i la reflexió de l’Arnau des de diferents àgores. Ara que l’Arnau Puig (Barcelona, 1926-2020) ens ha deixat, el passat 29 de març. penso que és una bona contribució que ‘Treball’ pugui recuperar aquell article de ‘Bonart’ de fa gairebé vuit anys.

Podríem parlar de molts Arnaus: el nen de la guerra civil, el filòsof, el sociòleg de la cultura i de l’art, el polític, l’exiliat, el professor d’universitat, l’avantguardista, l’agitador cultural, el pamfletari, l’existencialista, el teòric, l’investigador, el crític, l’assagista, l’articulista… Aquest conjunt de mirades li han suposat molts reconeixements i distincions, totes elles més que merescudes; però vull aprofitar aquestes línies per reivindicar el llegat i la figura cultural de primer ordre de l’Arnau.

Tinc la impressió que mai s’han tingut prou presents les aportacions que des d’Algol i ‘Dau al set’ va anar teixint. Mentre en les avantguardes catalanes trobem referents importants de la burgesia (Miró, Foix…) i que han gaudit d’un reconeixement generalitzat, l’Arnau és un dels avantguardistes de les classes populars. És la figura de la generació oblidada.

L’Arnau, sens dubte, podem dir que es construeix des de la vigència del pensament marxista. És un ‘outsider’ del pensament, del pensament català que té les seves bases en el marxisme. Un pensament que usa per transformar l’estètica. El combat de les idees (fou membre actiu del nucli de la intel·lectualitat del PSUC) i el bell esdevenen el cànon estètic que transformarà les eines de l’art i del món. Sempre ha estat un rupturista des d’un punt de partida de l’estètica de la intencionalitat. Penso que ha estat víctima de les transformacions del que podríem anomenar l’educació política. Com va dir Manolo Vázquez Montalbán, “amb el seu criteri propi i un cànon lliure, va ser un referent en una època on el saber sobre las coses estava marcat per la repressió”.

L’Arnau va voler aprendre de tot i de tothom navegant pel món de les idees, però tots hem après molt dels filtres de l’Arnau i dels seus impossibles. L’Arnau és el referent en la crítica de l’art. L’Arnau és una escola, una manera de pensar, una manera de fer quasi no visible però contundent.

Li devem una part molt important de la reconstrucció cultural pendent i, sobretot, li devem el compromís de tots nosaltres amb la sensibilitat. Ens hem de comprometre amb ell en el debat de fons, en el debat de les idees que avui és tan poc freqüent.

Com ell mateix va escriure: “Només haurien de callar els continuistes que, irònicament, són els qui més parlen”.

 

Autor/Autora

Josep Altayó

Excoordinador de Cultura d'ICV

Articles publicats : 1

Deixa el teu comentari

Scroll to top