Argentina, encadenada a l’Etern Retorn Revisat per Revista Treball a . Per a Nietzsche, en les cadenes de l'etern retorn, no són només els fets els que es repeteixen cíclicament i inexorable, també ho fan els sentiments que ens pro Per a Nietzsche, en les cadenes de l'etern retorn, no són només els fets els que es repeteixen cíclicament i inexorable, també ho fan els sentiments que ens pro Rating: 0
Esteu aquí: Home » Internacional » Argentina, encadenada a l’Etern Retorn

Argentina, encadenada a l’Etern Retorn

Argentina, encadenada a l’Etern Retorn

Per a Nietzsche, en les cadenes de l’etern retorn, no són només els fets els que es repeteixen cíclicament i inexorable, també ho fan els sentiments que ens provoquen i les idees que expliquen aquests esdeveniments. Aquest destí tràgic s’aplica dramàticament a la situació d’Argentina en el present.

Encara tenim vives les imatges de successius governs incapaços de contenir la crisi de 2001 i que va enfonsar el país a profunditats no vistes en dècades. La característica més distintiva d’aquesta crisi va ser l’atac especulatiu que va patir la seva moneda, reflectit en la classificació de risc que les agències internacionals utilitzaven per qualificar el deute. A mesura que la situació s’agreujava, el país havia de pagar més per obtenir recursos frescos, destinats a saldar compromisos que vencien dia a dia, i tot amb la finalitat d’evitar una situació d’impagament que s’entenia com el mal major. Entretant, un tipus de canvi desbocat condueix a la pobresa a part important de la societat. Però això no és la remembrança d’èpoques pretèrites, és un dibuix a mà alçada també del present.

La tensió és resultat del tipus d’inserció internacional d’Amèrica Llatina, que determina una disponibilitat limitada i inestable de divises per finançar les importacions, tant de béns de consum per part de la població com de béns intermedis i de capital que materialitzen la inversió que fa créixer l’economia.En escenaris de creixement i increment de l’ingrés, augmenta el consum, també de béns importats i per tant el requeriment de divises. Com que el creixement requereix inversió per sostenir-se, el mercat de divises experimenta una pressió alcista per la demanda més gran, la qual cosa encareix els béns importats o amb components importats i finalment accelera la inflació. El Govern respon amb un ajust per controlar els preus i s’inicia la crisi. En l’última versió, el govern de Macri va liberalitzar els preus dels serveis bàsics, creant un accelerador addicional per a la inflació.En un escenari d’aquest tipus, els sectors que posseeixen estalvis en moneda local busquen refugi en monedes més sòlides i això pressiona més el preu de la divisa, provocant una reducció accelerada de les reserves. En aquest capítol de la tragèdia recurrent, apareix l’inefable FMI, que condiciona el seu suport a dràstiques mesures que es redueixen sempre al mateix, empobrir-se. Aquest pecat de “viure per sobre de les possibilitats” no el va descobrir el PP, sinó l’FMI fa gairebé 40 anys.A principis de segle, Argentina va experimentar una sortida heterodoxa a la seva crisi. Aquesta passava per l’enfortiment de la seva economia interna, el combat a l’especulació financera interna i externa, i una postura més decidida de rebuig a les polítiques que carregaven a les espatlles dels de sempre el pes de la recuperació. Aquesta va ser principalment l’orientació del govern de Néstor Kirchner, que va acceptar una suspensió de pagaments per descomprimir la pressió externa sobre l’economia. Encara estan frescos a la memòria els auguris apocalíptics de tota una cort d’analistes l’esperit dels quals passejava entre una obseqüència absoluta amb el pensament únic en economia i una moral de lacais. Amb la vista fixa en els seus oracles, pronosticaven el col·lapse d’Argentina com a país, que no va ser molt diferent del que es va pronosticar per a Islàndia quan va seguir també una senda alternativa que superés la seva crisi.Les polítiques neoliberals de Macri han tornat a deixar a Argentina severament exposada als desequilibris externs, fins al punt que avui s’enfonsa en una greu crisi econòmica i de confiança. El capital internacional, que va mostrar el seu més ferm suport a les polítiques liberalitzadores del nou Govern, s’afanya ara a abandonar la plaça, davant de l’amenaça d’una nova suspensió de pagaments.Disset anys després de l’última gran crisi a l’Argentina, les constants retornen com a genets apocalíptics. Economies liberalitzades i afeblides internament, no són capaces de construir equilibris sòlids en la seva balança de pagaments i esdevenen ostatges de l’especulació financera. El problema és quan els governs pateixen la Síndrome d’Estocolm.No és clar que Argentina repeteixi l’episodi de l’any 2001, però és evident que l’abandonament d’elements importants de l’era Kirchner, vinculats a l’enfortiment de l’economia interna, són presents com a variables que expliquen l’escenari actual.

Autor/Autora

Pato Escobar

Socioeconomista xilè

Articles publicats : 2

Deixa el teu comentari

Scroll to top