Amèrica Llatina: Governs anti-socials i estabilitat Revisat per Revista Treball a . A principis del segle XXI es va succeir a gairebé tot Amèrica Llatina l’arribada al poder de governs d’esquerra i a aquest fenomen –sense precedents des de la r A principis del segle XXI es va succeir a gairebé tot Amèrica Llatina l’arribada al poder de governs d’esquerra i a aquest fenomen –sense precedents des de la r Rating: 0
Esteu aquí: Home » Internacional » Amèrica Llatina: Governs anti-socials i estabilitat

Amèrica Llatina: Governs anti-socials i estabilitat

Amèrica Llatina: Governs anti-socials i estabilitat

A principis del segle XXI es va succeir a gairebé tot Amèrica Llatina l’arribada al poder de governs d’esquerra i a aquest fenomen –sense precedents des de la reinstauració de les democràcies a la regió– se’l va batejar com l’ “onada rosa”. No se li va dir “vermella” perquè entre els nous governs progressistes hi havia de tot: des de socialdemòcrates moderats fins als qui es proclamaven marxistes. Però avui això ja és història. Actualment a Amèrica Llatina hi queden pocs governs que es diguin d’esquerres, aquests són l’Uruguai (pendent d’eleccions), Mèxic –que sempre obeeix a dinàmiques contracícliques- , Veneçuela (en col·lapse), Nicaragua (en plena involució i deriva autoritària) i Bolívia (on després de les eleccions del passat diumenge 20 d’octubre Evo Morales sembla eternitzar-se). És cert que hi ha altres governs que van començar dient que eren progressistes moderats, com els de Costa Rica, Equador i El Salvador, però ja fa temps que tots ells han impulsat polítiques neoliberals.

Així doncs, està clar que a la regió ha arribat una altra onada: la dels governs de dretes que no dissimulen la seva condició ni la seva ideologia. L’elecció de Jair Bolsonaro és la mostra que es consolida el fenomen. Avui Brasil, Xile, Argentina, Paraguai, Perú, Equador, Colòmbia, Panamà, Hondures i Guatemala tenen governs de dretes que no només impulsen polítiques neoliberals, privatitzen recursos i fan retallades als serveis públics, sinó que també protagonitzen discursos intransigents de mà dura i no respecten els contrapesos institucionals en nom de l’eficàcia política i la lluita contra el crim.

El que està passant en l’actualitat s’assembla al passat: ara fa 30 anys, quan es van re-democratitzar els règims i es van inaugurar governs de transició aquests van ser ocupats per líders i per formacions de dreta i centra-dreta. Però hi ha quelcom diferent: abans la dreta i el centre-dreta que va arribar al poder s’adheria i defensava els ideals liberals i humanistes, i era respectuosa (com a mínim verbalment) amb les institucions i les garanties als drets humans, perquè en el passat immediat les seves societats havien experimentat l’horror i la crueltat dels règims dictatorials. Uns règims que havien exercit el poder de forma cruel i despòtica, i que havien empresonat, segrestat, torturat i fet desaparèixer centenars i milers de ciutadans.

Avui la “nova dreta” no diu ni pensa el mateix. Just al contrari: sembla no tenir massa remordiments pel que va passar a Amèrica Llatina durant els anys foscos dels règims militars i fins i tot treu pit i es vanta de que si calgués els seus governs tornarien a assassinar, violar i reprimir… A la vegada que posen en venda recursos que són patrimoni de la humanitat com ara rius, selves, biodiversitat i jaciments de tot tipus.

Una mostra d’aquest fet és el discurs que ha construït Bolsonaro al llarg de la seva campanya electoral i durant el seu primer any de període de govern. Un discurs que ha estat la màxima expressió de la incorrecció política, doncs s’ha basat en l’insult als adversaris polítics i el menyspreu a les institucions democràtiques, a la vegada que ha realitzat proclames racistes, masclistes i homòfobes, amanides amb recurrents apologies al terrorisme (d’Estat, és clar) i a l’aporofòbia.

Però el cas de Brasil no és l’únic. A Xile el govern de Piñera també ha impulsat polítiques d’ajust i ha incrementat els preus de béns i serveis bàsics. Aquestes mesures, molt regressives, han anat acompanyades de declaracions despectives i prepotents per parts del propi president i dels seus ministres. Un exemple el va donar un ministre que va insinuar que el poble no es podia queixar per la pujada del preu del pa, perquè s’havia de tenir en compte que el preu de les flors havia baixat. Aquestes declaracions són un botó de mostra de la manca de sensibilitat d’un govern que representa als sectors més poderosos del país. Però, com tothom sap, la decisió d’incrementar el preu del bitllet de metro de Santiago de Xile en 30 pesos va suposar també una espurna que va mobilitzar als estudiants i a grans col·lectius. La reacció a aquestes mobilitzacions va ser la repressió policial i, posteriorment, la declaració del toc de queda, delegant l’ordre públic de cada regió a l’autoritat militar de la zona. El balanç d’aquesta operació va ser més de 18 morts i centenars de ferits i detinguts, uns fets que recorden els anys nefastos del règim de Pinochet. La sentència amb la que el president Piñera va justificar aquesta mesura va ser la de que “Xile estava en guerra davant d’un enemic poderós”. Davant d’aquesta declaració molts xilens es van preguntar si el govern estava en guerra contra els pobres, ja que tothom sap que no ho està contra la pobresa.

Però -com s’ha dit- no només els governs de Xile i Brasil han mostrat l’escarni i la conflictivitat que suposen els “nous” governs de la dreta a la regió. També a molts altres països -com ara l’Argentina, Equador, Perú, Hondures, Veneçuela o Colòmbia- el descontent s’ha transformat en protestes. La recepta ja coneguda d’implementar polítiques d’ajust, amb mesures com la liberalització dels contractes laborals, les retallades a la despesa pública, l’acomiadament de funcionaris, les rebaixes fiscals a les grans empreses, i la pujada de preus de béns bàsics i del combustible són un còctel terrible per a l’estabilitat de la regió.

Durant el cicle polític anterior -el de l’”onada rosa”- els governs van poder pujar els impostos a les exportacions, recuperar els subsidis, impulsar plans econòmics contra la pobresa, crear programes de polítiques socials focalitzades, i generar pactes i consensos amb organitzacions socials. Avui però, l’arribada de la dreta i la fi del cicle del boom de les commodities tot és més difícil. D’una banda la situació econòmica és de recessió i, per l’altra, els nous governs no tenen cap voluntat política d’acotar els guanys a les grans empreses. Avui es torna a fer polítiques on tots els costos recauen en els més febles de la societat en el continent més desigual del món.

Per als coneixedors de la història recent d’Amèrica Llatina aquesta etapa sembla un “déjà vu” que recorda la darrera dècada del segle XX, en la qual la regió va patir un espiral d’inestabilitat provocat per polítiques neoliberals, protestes, repressió i presidents fugaços. No sabem encara si les protestes contra Piñera a Xile i la derrota de Macri a l’Argentina són una modificació de la tendència o un “punt i segui” d’una allau de governs anti-socials.

Autor/Autora

Salvador Martí

Professor de Ciència Política de la Universitat de Girona @SalvadorMartiP

Articles publicats : 2

Deixa el teu comentari

Scroll to top