Allò personal ja és polític? Revisat per Revista Treball a . Fa quinze anys era possible sentir com algun dirigent d’Iniciativa presumia públicament d’agradar-li pitjar l’accel·lerador quan anava en cotxe. Algun altre s’e Fa quinze anys era possible sentir com algun dirigent d’Iniciativa presumia públicament d’agradar-li pitjar l’accel·lerador quan anava en cotxe. Algun altre s’e Rating: 0
Esteu aquí: Home » Opinió » Allò personal ja és polític?

Allò personal ja és polític?

CerraduraFa quinze anys era possible sentir com algun dirigent d’Iniciativa presumia públicament d’agradar-li pitjar l’accel·lerador quan anava en cotxe. Algun altre s’enorgullia, entre els més propers, de no posar mai els peus al metro. Aquelles afirmacions, que llavors eren acceptades sense grans reticències, avui resulten sorprenents, antipàtiques i políticament contraproduents. Què ha passat en aquests quinze anys? Al meu parer s’ha produit un canvi cultural i polític: el pas de l’anomenada vella esquerra a l’anomenada nova esquerra, per l’adreçador de l’ecologisme polític. Curiosament, per molt que fossin les feministes les qui més van reivindicar que allò personal era polític, ha estat per la via de l’ecologisme com hem anat traslladant a la nostra vida quotidiana la política.

I un cop l’actua localment va començar a permear en les nostres maneres de comportar-nos, la crisi econòmica i la crisi política han resultat ser un impressionant accel.lerador d’aquesta política de la vida quotidiana. Encara no fa set anys ens hauria semblat una indiscreció que des del partit se’ns expliqués com “tenir una economia domèstica responsable” mitjançant la divulgació de companyies del sector elèctric o financer nascudes per reacció a les grans corporacions; ni ens hauríem imaginat que els locals territorials fossin considerats espais adients per a l’organització de la compravenda de fruites i verdures ecològiques o de producció local. No ens conformem amb promoure una regulació que faci viables aquestes iniciatives (que també) sino que considerem que seria bo que la la gent d’ICV les fes servir en la seva vida domèstica. D’això potser en podríem dir el pas de la nova política (que incorpora elements dels moviments socials emergits als anys 70, en particular, de l’ecologisme) a la novíssima política (més relacionada amb els qüestionaments del sistema per part dels moviments socials actuals).

És moralisme, una intromissió ideològica en la nostra inviolable esfera privada? Com a partit hauríem de, millor, dedicar-nos a una altra cosa? La meva opinió és que aquestes formes qüestionar el desplaçament de la política cap a l’esfera privada ens impedeixen captar l’abast del conflicte polític actual. Si bé és un fet problemàtic, el cert és que existeixen bones raons per a aquesta intromissió tova a les vides privades de la gent.

La primera raó és que si una cosa hem après amb la globalització és el grau d’interconnexió entre les nostres vides privades i les vides de persones a l’altra punt del planeta (i la causalitat que hi ha entre elles). A l’espera d’una regulació que les faci menys nocives, cap decisió quotidiana sembla ja innocent i la informació de la qual disposem fa que l’apel·lació nostre sentit individual de la responsabilitat sigui difícilment discutible.

La segona raó és que la pròpia privacitat està en crisi. És molt aviat per a determinar si ens enfrontem a una privacitat líquida, a cap privacitat en absolut, o si només ens trobem en un moment de desplaçament de les fronteres entre allò que es considera públic i social, i allò individual, privat o íntim. En qualsevol cas les xarxes socials i en general les tecnologies de la informació han fet que la vida domèstica, el consum, i les relacions humanes privades hagin esdevingut una qüestió pertinent per a l’esfera pública. Qui vol tenir un president que surt d’una reunió important amb el diari Marca a la mà?

La tercerca raó és la crisi econòmica. El caràcter depredador del capitalisme contemporani ha esborrat les fronteres de la privacitat, no només condicionant la nostra llibertat en el consum i la forma de relacionar-nos, sino ara també arrasant la suposada inviolabilitat de l’esfera de domèstica que és, malgrat tot, depenent de béns bàsics no protegits. Quines són les condicions per a la llibertat individual i la intimitat si ens han deixat sense llar, sense llum, sense aigua calenta? Quin és l’espai lliure de la vida domèstica i privada, si les condicions mínimes per a aquesta llibertat han estat en alguns casos, literalment arrasades, i en molts més, constantment amenaçades?

La darrera raó és la crisi política. Un dels components fonamentals de la mateixa és la crisi ètica: l’acceptació generalitzada durant la darrera dècada de comportaments que si bé no necessàriament traspassaven la barrera del delicte haurien hagut de suposar responsabilitats polítiques preses de manera individual o col·lectiva, o si més no, haurien hagut de ser castigades des de l’exercici de la ciutadania política (principalment: a través del vot). Així, davant del desconcert i la desorientació en la reconstrucció de noves normes, tendim a tornar a la casella de sortida, a fiar-nos d’idees bàsiques sobre les nostres prioritats com a membres d’una comunitat. Idees clarament discernibles sobre el què és correcte i el què no ho és, desprenent-nos de l’argot tecnocràtic i de l’ús d’eufemismes còmplices (“no és una crisi: és una estafa”).

A més, el desacoplament entre l’experiència viscuda per la gent que protagonitza la vida política i les idees que defensen ha pres protagonisme com a indicador d’una bona o mala forma de fer política. Dit de forma intuïtiva: un bon president (o una bona presidenta!) ha de saber quant costa un cafè. L’experiència viscuda individualment pren rellevància política com a resposta a una idea que ha estat progressivament instal·lada a l’opinió pública: l’existència d’un grup social aïllat de l’impacte de les seves pròpies decisions sobre el conjunt de la població: l’anomenada “classe política”.

El dilema està servit, ens interpel·la, i no té una fàcil resposta. Estem d’acord en que una organització com ICV, defensora de la sanitat i l’educació pública, no pot de cap manera pressionar les persones que formen part dels seus òrgans de decisió a que siguin usuaris/es d’aquests serveis. Però també sabem que aquesta mateixa organització tindria un problema de legitimitat política (i un problema, en darrer terme ètic col.lectiu) si tots/tes els i les seves dirigents fossin usuàries de la sanitat i l’educació privada. Impediria aquesta eventualitat que ICV fes una bona política? La meva resposta, intuïtiva, és sí. L’experiència pròpia importa, ja que l’agenda política d’una organització partidista es crea, en bona part, a partir de racionalitzacions de les vivències de les persones que en formen part. Per això és important que homes i dones, amb les seves experiències diferents, participin en plenitud a aquestes organitzacions, i per això és important avui que revisem l’aïllament i la desconnexió entre les nostres vides militants, alliberades, dirigents, i les vides dels nostres veïns i veïnes (una de les formes més senzilles d’aconseguir això: fer efectiva la limitació de mandats). Sóc conscient que la novíssima política ens pot portar cap al populisme o fins i tot cap a l’autoritarisme. La nova política no va provocar el canvi cultural que hauríem desitjat –i que era urgent, ara ho sabem-, i la vella política ens ha portat a una crisi democràtica de la qual encara no sabem com en sortirem.

Emmig d’aquest moment de confusió, veiem que certs àmbits resisteixen al canvi cultural. Avui és possible trobar-se algun dirigent que, amb resignació, afirmi « som un mal negoci per a les nostres famílies », conscient (sí, per fi és conscient) que existeix un injust repartiment entre homes i dones de càrregues emocionals i de treball dins de les llars. Però al mateix temps segur (i molt equivocat) que això no té res a veure amb la possibilitat de fer bona política. A Suècia, en un mandat recent, co-coordinador i co-coordinadora del Partit Verd, ambdós acabats de tenir criatures amb les seves respectives parelles, van agafar-se el seu any de baixa i van reincorporar-se a la seva tasca amb posterioritat. Ningú en aquell partit (segons em van dir) hauria entès políticament que el co-coordinador no s’agafés el 50% del permís legal de dos anys per pa/maternitat que gaudeix el conjunt de la ciutadania.  La “tarda lliure setmanal” promoguda per algun altre dirigent el sí dels organismes de direcció diària d’ICV dóna motius per a l’optimisme. De forma més àmplia, la redacció d’un codi d’ètica d’ICV també afavoreix la reflexió sobre el canvi de cultura política en el qual, volgudament o no, ens trobem.

Autor/Autora

Maria De la Fuente

Directora de l'observatori IQ

Articles publicats : 18

Deixa el teu comentari

Scroll to top