Tres reflexions pel futur d’ara fa un any Revisat per Revista Treball a . El primer aniversari és un bon moment per fer balanç. Així ha passat amb les diverses jornades que van marcar la fi de l’estiu i la tardor de 2017. Les commemor El primer aniversari és un bon moment per fer balanç. Així ha passat amb les diverses jornades que van marcar la fi de l’estiu i la tardor de 2017. Les commemor Rating: 0
Esteu aquí: Home » Catalunya » Tres reflexions pel futur d’ara fa un any

Tres reflexions pel futur d’ara fa un any

Tres reflexions pel futur d’ara fa un any

El primer aniversari és un bon moment per fer balanç. Així ha passat amb les diverses jornades que van marcar la fi de l’estiu i la tardor de 2017. Les commemoracions han tendit, però, a condensar-se en el plànol emocional i molt especialment en recordar l’acció col·lectiva de mobilització de l’1O. Però convindria fer-ne una anàlisi més política sobre les seves causes i conseqüències, per extreure’n reflexions útils pel futur. En voldria esmentar tres aspectes:

1. Totes aquelles jornades formen part d’una mateixa estratègia. L’1O no es pot aillar del que va passar abans (llei de transitorietat i jornades del 6 i 7 S) i després (la DUI del 27O). Agradi o no, n’és corresponsable d’ambdues, potser involuntàriament. L’1O es reivindicava com un veritable referèndum, com l’exercici del dret d’autodeterminació del poble de Catalunya. I no oblidem amb quina bel·ligerància i convenciment es proclamava així. En bona mesura el seu èxit es deu precisament a això. Sense aquesta ficció dubtosament hagués assolit unes quotes de mobilització superiors al 9N. Precisament per accentuar que anava de debò,  va comportar l’aprovació d’una legislació que així ho avalés (durant el 6 i 7 de setembre), amb un contingut i aprovada en una forma que no només vulnerava la CE, sinó també l’Estatut i el reglament del Parlament de Catalunya. Part de l’independentisme creu que s’ho podien haver estalviat, però quan has alimentat la idea de que realment faràs efectiva la independència, tan se val el que diguin la llei i els tribunals, com oposar-se a una llei que afirma que ho garantirà?

Igualment el RUI i la DUI (27 d’octubre) formen part d’una mateixa dinàmica. També algunes veus van demanar evitar-la des del mateix independentisme, però era com fer explotar un pantà i després voler aturar la riuada desbocada. S’havia generat l’expectativa en la ciutadania, se l’havia acostumat a esperar l’acció més ambiciosa i, a més, definitiva. RUI i DUI no són el mateix, òbviament, però estan inevitablement unides per la U de Unilateralitat. Estan fetes de la mateixa matèria prima, i no es possible entendre una sense l’altra. La DUI requeria d’un RUI exitós, i el RUI no hauria estat tan exitós sense l’expectativa de la DUI. La valoració política de l’1O, doncs, no pot obviar això.

2. No es pot ignorar la lluita electoralista que acompanyava totes aquelles jornades. Com és que avui ERC demana realisme quan fa poc clamava per la DUI? Rufian va ser qui ho va dir, però l’esperit de les “155 monedes de plata” presidia la lògica d’ERC i sobrevolava la del PDECat, condicionant els seus moviments. ERC pretenia fer de motor del procés, empenyent el PDECat fins que cedís, i aleshores beneficiar-se electoralment de la rendició. Alhora que el tensionament de l’eix nacional alimentava fugides de votants i quadres de PSC i Comuns cap a ERC. CDC finalment no va afluixar pel que he exposat en el punt anterior, i els plans d’ERC es van estroncar. Ara ERC juga el paper de la sensatesa i el sector del PDECat afí a Puigdemont fa de ERC de fa un any, en un intercanvi de papers sense precedents. En aquesta lluita per l’hegemonia independentista, i pel manteniment del poder, hem estat també víctimes del combat partidista. Aquelles jornades eren també un moviment més en aquella partida d’escacs de l’independentisme, entre ells i també per captar votants dels seus competidors, en la que el tauler era el país sencer.

3. Sí hi havia alternativa. Dies tan significats ens impedeixen pensar en la possibilitat de que els fets haguessin estat diferents. És més, deslluirien la seva èpica. Però sí, hi havia una altra manera de fer les coses. No calia un RUI ni una DUI per acabar reconeixent que la via unilateral no té possibilitats amb els actuals percentatges de suport i en l’Europa dels Estats, que la única via és un referèndum efectiu (que només podrà ser legal), i que per aconseguir-lo caldrà temps, persistència i suports més amplis. Es a dir, exactament el que diu avui ERC, i que abans havia dit ICV-CSQEP-CEC. I per cert, tampoc calia el 155 per frenar la deriva unilateral, com també s’ha acabat instal·lant: hi havia suficient amb recórrer al TC i deixar-lo fer la seva feina. És preocupant que un any després encara no s’hagi reconegut la barbaritat de les càrregues policials o les imputacions judicials, ni tampoc el deliri legal i la vulneració democràtica que van representar el 6 i 7 de setembre o el 27O. Suposo que demana temps, però ajudarien a destensar. La intensitat emocional d’aquelles jornades, irresponsablement inflamades per polítics a banda i banda, demanen avui tot el contrari: empatia, gestos, reflexió, recerca de punts en comú.

S’ha convertit en un recurs habitual de l’independentisme majoritari citar l’1O (i el 3O) com l’exemple de les accions que eixamplen fronteres, que permeten ampliar la base, i que poden ser les més encertades per avançar. Fer “molts uns d’octubre”, vaja. Considero que és un error.

No crec que la manera d’assolir objectius polítics sigui incrementar la indignació, la por i l’enfrontament entre dues meitats de la població de Catalunya, per tal de sumar un nombre persones (una part d’elles resignades, incomodes, forçades per les circumstàncies) i unides principalment per l’oposició a la repressió. Així no anirem gaire lluny.  Aquells van ser uns mesos de gran tensió i més enllà del que es pensi de l’1O en particular, per exemple, crec que amb un balanç global molt negatiu. Quan es repensin les estratègies de cara al futur és imprescindible que tinguem en compte la pel·lícula sencera, no només l’escena que més ens va agradar.

Al best seller Sapiens Yuval Noah Harari parla de la importància dels mites. Els mites, diu, “són el motor més poderós de la història de la humanitat perquè han permès la cooperació de milions de persones”. L’1O ho és (ep, com també el 15M, no és pas res dolent). El problema és que la cooperació que fomenta només es dona entre una meitat de la ciutadania i l’avenç nacional necessita majories més àmplies.

Caldrà buscar altres mites que permetin assolir aquestes majories, que sumin per un objectiu comú i amb una actitud compromesa i il·lusionada. I que no siguin incompatibles amb la formació de governs d’esquerres que permetin l’avenç social. Les persones i partits d’esquerres no podem prescindir d’aquesta variable: el cost d’oportunitat en termes socials d’aquests anys de procés. L’independentisme majoritari ha d’entendre que la manera d’avançar no és només que hi hagi més independentistes, sinó buscar fites comunes amb qui no ho són, en el terreny social (com ara els pressupostos de l’Estat, de la Generalitat i de l’Ajuntament) i en el nacional. Això representava el catalanisme. Li faltava èpica, però ens permetia avançar.

Autor/Autora

Sergio De Maya

Politòleg, professor associat de la UB. Co-director de Treball

Articles publicats : 17

Comentaris (2)

  • Pere

    L’1-O no hi va haver cap enfrontament entre dues meitats de Catalunya (aquesta seria la tesi de Ciudadanos), sinó entre els votants o participants en la mobilització i la violència de la policia espanyola.
    Condemnar l’1-O implica que es fia tot a una més que improbable autoreforma de l’estat espanyol. Amb quines majories? Tenint en compte la correlació de forces existent, em sembla ben poc realista, si el que es vol és avançar cap a més democràcia.
    No és pas una opció minoritària en l’esquerra transformadora: recordem que el 60% dels participants en la consulta convocada al respecte per Catalunya en Comú es van manifestar a favor de participar en l’1-O, davant del 40% que ho va fer en contra (al costat, i vull pensar que en incòmoda companyia, de PSC-PSOE, Cs i PP).
    Per mite, el de la indissoluble unitat d’Espanya és el causant de la greu situació actual.

    Responder
  • Josep Quintana

    L’1 d’octubre del 2018 va ser el darrer dia de la Catalunya inclusiva i cosmopolita que vam fundar als anys 70. La nova Catalunya es una distopia de dues comunitats que no comparteixen projecte polític i que se suporten amb paciència.

    El referèndum intern dels Comuns va ser un exemple de com la Nova Política és una burla de la democràcia i com la retòrica assembleària amaga un despotisme il·lustrat que s’imposa amb tota la brutalitat. Una sèrie de figures del partit i molt destacadament la companya Alamany van començar a dir “jo hi aniré”, “hi serem”, etc. En comptes de fer un debat es va organitzar un pseudo-referèndum que justifiqués la decisió presa.

    Responder

Deixa el teu comentari

Scroll to top