Algunes reflexions estiuenques Revisat per Revista Treball a . Entre l’efecte de la calor, més benigna que fa uns dies, i el record recentíssim de l’acte commemoratiu dels vuitanta anys del PSUC, em decideixo a posar negre Entre l’efecte de la calor, més benigna que fa uns dies, i el record recentíssim de l’acte commemoratiu dels vuitanta anys del PSUC, em decideixo a posar negre Rating: 0
Esteu aquí: Home » Opinió » Algunes reflexions estiuenques

Algunes reflexions estiuenques

Algunes reflexions estiuenques

Entre l’efecte de la calor, més benigna que fa uns dies, i el record recentíssim de l’acte commemoratiu dels vuitanta anys del PSUC, em decideixo a posar negre sobre blanc algunes idees que em vénen al cap. Amb el benentès que no tenen la pretensió d’aportar anàlisis originals i molt menys solucions concloents.

D’antuvi, diguem que estem en una situació paradoxal. Mai no havíem obtingut uns resultats electorals com els d’ara i per segona vegada en sis mesos, no és poca cosa que ens voti un de cada quatre electors que s’acosten a les urnes. I, a la vegada, mai la sensació que ens hem quedat a mitges no ha estat tan punyent. I això ens passa, en part, per basar-nos en les expectatives mediàtiques i no en la realitat realment existent i, sobretot, en el punt de partida en aquest cicle electoral, que era molt baix, baixíssim (al marge que em sembla que encara està per fer una anàlisi en profunditat dels resultats). Dit això, desgranem algunes qüestions.

  1. A nivell espanyol, les coses estan un pèl pitjors que fa uns mesos (que després del 20-D, per entendre’ns), però bastant millor que quan el PP disposava de majoria absoluta, almenys sobre el paper, per dir-ho d’alguna manera. Ara bé, no hi ha solució possible -cap a l’esquerra, naturalment-, si el PSOE no es carrega de valentia política. ¿Què es pot esperar d’un partit del qual una dirigent molt important deixa anar que han perdut vots per insinuar que pactarien amb Unidos Podemos? Amb qui es plantegen fer el canvi, doncs? O, és que realment mai no s’han plantejat fer un cavi en profunditat, que sacsegi les bases econòmiques, polítiques, culturals i d’organització territorial de la societat espanyola? La resposta la tinc, per descomptat, però me l’estalvio per evident. Per no parlar de l’intent de quadrar el cercle parlamentari amb les forces nacionalistes i/o independentistes (ERC, PDC i PNB), fent-los part de la solució i no del problema, entenent per problema l’encabronament de l’estat de coses existent sense aportar alternatives viables. Les pressions des de fora i des de dins són tan fortes, suposant que Sánchez tingui criteri propi, que tot indica que el PSOE deixarà governar, per activa o per passiva, el PP. La qual cosa, molt probablement, no evitarà que en el proper congrés li donin el passi de sortida. A partir d’aquí, el que farà el PSOE és tota una altra cosa. En tot cas, des d’Unidos Podemos i les confluències, i en especial des d’En Comú Podem, hem de cercar l’entesa amb els socialistes (i amb altres forces) per tal de configurar el major nombre de vegades possible un bloc parlamentari progressista que eviti el corró del PP i la seva crossa “regeneracionista”, Ciudadanos. A partir d’ara s’ha de veure que tenim programa i propostes, que la intenció d’Unidos Podemos (la nostra no ha estat mai aquesta) no era només arribar al govern. Cal saber gestionar parlamentàriament la quotidianitat amb propostes que arribin als ciutadans i els parlin de problemes que noten i, en molts casos, pateixen cada dia. Els reptes que té plantejats la societat espanyola (com l’europea, per deixar-ho només aquí) són immensos, i em sembla que no cal recordar-los.
  1. Pel que fa al contenciós entre Catalunya i la resta de l’Estat, per dir-ho ras i curt i sense matisos, podem dir el mateix: una mica més complicat que fa uns mesos, però no tant com quan al PP no se li podia tossir, parlamentàriament parlant. Deixeu-me començar dient que aquí passem de la paradoxa a la perplexitat o al cinisme polític, si ho voleu amb altres paraules. Mentre el nounat Partit Democràtic Català pacta al Parlament de Catalunya la desconnexió via RUI amb la CUP, al Congrés de Madrid dóna el seu vot al PP, però això sí, a canvi de tenir grup propi i fer caixa. Què es pot esperar d’un partit com aquest, per molta renovació que diuen haver fet o voler fer? Una cosa així no pot ser pal de paller de res. Per no parlar dels seus resultats, quan encara eren CDC, a l’àrea metropolitana. Què fer, doncs? Definir amb força el nostre discurs i la nostra pràctica política. Plantejo tres qüestions en aquest sentit: a) Reclamar amb insistència el retorn a la transversalitat del dret a decidir i deixar clar que no hi ha dreceres possibles, especialment amb la rèmora de no disposar de la majoria de vots, per més que es potinegin els resultat del 27-S, per no parlar d’altres condicionants de major ordre. Recordar, encara que fa mandra, que als catalans els ha anat més bé en els seus contenciosos amb el conjunt de l’Estat, i torno a simplificar, quan han sabut construir àmplies majories, i els exemples podrien anar de la Solidaritat Catalana (1906-1909) a l’Assemblea de Catalunya (1971-1976), per posar-ne dos de prou significatius. I, en aquest sentit, la nostra aportació pot ser qualitativa. No és el mateix disposar d’una majoria parlamentària ajustadeta que de quasi dos terços del Parlament (i, de moment, deixo al marge el PSC, tot esperant el seu congrés de la tardor). Naturalment, això exigiria elaborar un vertader full de ruta i deixar al calaix la carta als Reis Mags de la comissió Llach. I, pel que fa a Madrid, el fet de ser la primera força de Catalunya i disposar, encara que sigui amb condicionants, de veu pròpia, ens dóna un ampli marc de joc. No estaria de més formar una “interparlamentària per l’autogovern” (29 diputats no és una xifra menyspreable), que vagi configurant parlamentàriament i pedagògica allò de què estem parlant, en termes competencials, simbòlics, institucionals i hisendístics (en aquest sentit tenim molt d’elaborat, encara que hauríem de posar a treballar els nostres constitucionalistes). Amb el benentès que no tot el treball serà parlamentari. Haurem de mobilitzar-nos, i molt. b) Cal deixar clar que la reconversió del dret d’autodeterminació en dret a decidir no té només una lectura, no és sinònim de referèndum i, a més, de caràcter binari, independència sí o no. No ha estat mai aquesta la concepció de la cultura política de la qual som fills (deixant de banda que mai des d’ICV, i abans des del PSUC, no s’ha fet una reflexió en profunditat sobre el dret d’autodeterminació, donant per descomptat que es tracta d’un dret, i a més, hi afegim a voltes, inalienable, inherent a tot col·lectiu que es considera nació. I c) En el mentrestant, que ningú no està en condicions d’assegurar quan temps durarà, no hem de deixar de banda la necessitat d’omplir de contingut, portes endins i portes enfora, l’Estatut del 2006; avui per avui, l’únic marc d’autogovern votat per la ciutadania catalana (tot mantenint, si voleu, la reivindicació de l’esperit i la lletra del projecte d’Estatut, abans que Alfonso Guerra i companyia li passessin el “cepillo”). Sostinc que el contingut progressista d’aquest text (gràcies al Tripartit i, molt especialment, a ICV) no serà superat per una hipotètica constitució catalana; deixant al marge els aspectes competencials o de delimitació de sobirania
  1. I anem al nou subjecte polític. Aquí el punt de partida és més sòlid que fa uns mesos: dues majories haurien de donar confiança, però és realment complex. Des d’ICV hem anat fent els deures, en la pràctica i en la teoria. En la pràctica, posant els nostres recursos humans, financers, logístics i d’experiència a favor d’un projecte que ha nascut amb un despistament important per part de no poca gent. Teòricament, i és una manera de dir-ho, posant les bases en la nostra darrera Assemblea Nacional de què hauria de ser el nou projecte, o almenys què és allò que hauria de recollir de forma indefugible, i avançant formes d’organització. D’altra banda, els resultats obtinguts per En Comú Podem, amb un contingut de classe que no es donava des del PSUC de la Transició, ens indiquen per on han d’anar les coses. Diguem-ho amb claredat: a nosaltres ens toca fer de pal de paller. Pel nostre bagatge institucional (especialment en molts ajuntaments), ideològic, programàtic i de quadres amb experiència i capacitat d’incidència social. En aquest sentit, ha estat bé recordar-ho en el vuitantè aniversari del PSUC (el del segle XX), penso en concret en la intervenció de la Lali Vintró i l’article del Joan Saura en el número especial de Nous Horitzons. Deixeu-me acabar posant només un exemple del que podem aportar al nou subjecte polític, en aquest trànsit vers el PSUC del segle XXI, per seguir posant símils: una praxi gramsciana de la política. M’explico. Els companys de Podemos, tot i els esforços teòrics d’algun del seus dirigents, fins ara han estat ben boc gramscians; allò que se’ls ha notat sobretot és que anaven de cara a barraca, és a dir, de cara al poder, deixant al marge la necessitat de guanyar (prèviament, caldria posar) la batalla cultural o moral, la batalla dels valors. O, dit amb altres paraules, els manca l’assumpció que la política requereix mentalitat de corredor de fons. Que les coses no canvien d’un dia per l’altre. I d’això, nosaltres en sabem bastant. Que calen bons grups parlamentaris, però també organització i implantació territorial, i inserció en el teixit social, per palpar i participar el/del conflicte social. I això vol dir treballar, treballar i treballar. I no només durant les campanyes electorals. I em sembla que això no tothom ho té clar.

I això és tot. Salut i bon estiu.

Autor/Autora

Jordi Casas

Agrupació d’ICV de Sant Cugat del Vallès

Articles publicats : 7

Comentaris (1)

  • Roman

    Hola Jordi,

    Molt adient que algú pensi i escrigui. Jo també vull ficar-hi cullerada en els tres temes.

    -Crec que el problema de Podemos i de tota la dinàmica espanyola es que no s’ha sabut explicar que el que separa els bons dels dolents es la politica economica. Tots aquells que suscriuen el paradigma neoliberal de baixar els impostos al capital i baixar el sou als treballadors, son els culpables de la deslegitimació de la politica que va portar al 15M. La lectura Laclau (“quitate tu para ponerme yo que soy mas joven y guapo”) es deslegitima sola i nomes fa forat a cor calent perque al final el Pablo Sanchez es mes guapo que el Iglesias. Fa falta que expliquem que les politiques economiques son el que ens diferencia, i no que fem servir el Telegram, que diem chorrades sobre els manters o que fem cites de Juego de Tronos.

    -En el tema nacional es clar que l’escapisme d’anar tapant el debat amb crits de “referendum, referendum” nomes porta a anar perdent espai politic. Per desgràcia quan a ICV ja ho haviem aprés, ens varem caure a dins de les candidatures aquestes que estan encara en la fase de “referendum, referendum”. Les enquestes diuen clarament que el 70% de la gent de BComu no es independentista i per tant hauriem de ser energics en rebutjar la indefinició. El infantilisme unilateralista es un engany a la població i l’hem de denunciar amb energia.

    -I sobre la confluencia, es clar que ni ECP, ni CSQEP ni BComu son organitzacions funcionals o que puguin sobreviure a la conjuntura. La idea que te molta gent a ICV de que com que han guanyat les eleccions son millors que ICV es un absurd. ICV estava plena de desidia, covardia i ganes de “virgencita que me quede como estoy” peró era una organització i per tant era capaça de portar endevant consignes i politiques. Es a dir que ICV podia (o pot, no se) comportar-se como una unitat i obtenir sinergies dels seus cuadres i militants. Les candidatures en que s’está desfent-se no son mes que estructures claniques de notables molt semblants als partits USA. ICV com a tal hauria de tenir un pla sobre que fer amb aquests tres ents. Obligar als nostres militants a treballar sols i sense consigna no es seriós i molts cops sembla que estem mes interessats en no molestar a les elits que governen aquestes candidatures que en posar-nos de part de la gent (D).

    Bon estiu

    Responder

Deixa el teu comentari

Scroll to top