Algunes lliçons des d’Amèrica Llatina, I Revisat per Revista Treball a . Ja fa temps que amb el meu amic i col·lega Diego Sánchez-Ancochea, professor de la Universitat d’Òxford, estem començant a escriure un conjunt de textos que ano Ja fa temps que amb el meu amic i col·lega Diego Sánchez-Ancochea, professor de la Universitat d’Òxford, estem començant a escriure un conjunt de textos que ano Rating: 0
Esteu aquí: Home » Internacional » Algunes lliçons des d’Amèrica Llatina, I

Algunes lliçons des d’Amèrica Llatina, I

Algunes lliçons des d’Amèrica Llatina, I

Ja fa temps que amb el meu amic i col·lega Diego Sánchez-Ancochea, professor de la Universitat d’Òxford, estem començant a escriure un conjunt de textos que anomenem “lliçons d’Amèrica Llatina per a Europa”. Hem esbossat força “lliçons” i ara ens toca desenvolupar-les amb exemples, dades i arguments. Es tracta de reflexions sobre política, economia, societat, ciutadania, serveis públics, etcètera… Moltes d’aquestes reflexions són fruit d’una (ja) dilatada carrera d’estudi sobre la regió i, sobre tot, de l’estupor de viure en els nostres països fenòmens que fa anys vam experimentar a Llatinoamèrica. En el seu moment, quan ho vam viure, pensàvem era quelcom propi de països en vies de desenvolupament… però avui, amb la perspectiva dels anys, ens hem adonat que aquells episodis poden ser una advertència del que podria arribar a passar a les nostres contrades.

En aquest article vull exposar només una de les moltes reflexions que estem esbossant: la del perill de llançar els partits polítics a les escombraries. Una premissa que pot ser no té massa adeptes, doncs avui a Europa els partits polítics gaudeixen de mala premsa. En les eleccions presidencials franceses de 2017 cap dels dos partits tradicionals van passar a la segona volta, i en les últimes eleccions legislatives a Itàlia la formació “anti-partit” Moviment 5 Stelle va ser el més votat amb un 32.68% del sufragi, a molta distància del segon. També a Alemanya, Àustria o l’estat espanyol les formacions que en un altre temps articulaven el sistema de partits i sostenien governs han perdut la seva hegemonia.

Certament són moltes les crítiques que es poden formular als partits: sovint són massa jeràrquics, altres molt burocratitzats i gairebé sempre mancats de frescor i de reflexos, però cal donar a conèixer que són actors crucials perquè la democràcia sobrevisqui i perquè els ciutadans tinguin (algunes) garanties perquè la seva veu s’escolti periòdicament -encara que sigui a la vigília d’alguna elecció.

En aquest sentit Amèrica Llatina és una regió de la qual es poden extreure moltes lliçons al respecte, ja que en molts països llatinoamericans els electors fa temps que es van desfer de les formacions partidàries, i han pagat un preu molt alt per això. Són molts els exemples que es poden embastar al respecte, però possiblement el cas peruà, el guatemalenc o el veneçolà són els més cridaners.

La forma en que van col·lapsar els partits al Perú va tenir una audiència global a causa de que la contesa electoral va enfrontar a l’escriptor Mario Vargas Llosa amb un desconegut enginyer agrònom descendent de japonesos: l’Alberto Fujimori. Era l’any 1990 i cap dels dos es va presentar sota l’auspici d’un partit, sinó a partir de plataformes personalistes. Així les campanyes van estar centrades en els suposats atributs dels candidats i en promeses poc fonamentades. Vargas Llosa va basar el seu discurs en les virtuts del mercat i del neoliberalisme, i Fujimori en un difús reclam anti-elitista que apel·lava a l’esforç. La victòria va ser per a Fujimori i, com aquest no tenia ni partit ni programa, va fagocitar les mesures que proposava Vargas Llosa. Però com Fujimori no tenia una majoria parlamentària i el Poder Judicial li esmenava les seves mesures per inconstitucionals, als dos anys de la seva arribada al poder va dissoldre el Congrés i va intervenir la judicatura, consumant el que es va anomenar un autogolpe. A partir d’aquest moment Fujimori va anar concentrant el poder en la seva persona.

La victòria electoral de Fujimori va suposar el desmantellament de les institucions i la fi de la divisió de poders, la intervenció dels mitjans de comunicació, la preeminència de les Forces Armades i la persecució dels opositors. Fet i fet l’innovador mandatari va construir un regne de discrecionalitat i impunitat. Malgrat tot, Fujimori va gaudir d’un notable suport al llarg de tota una dècada: Va guanyar les eleccions de 1995 amb un 64.4% del vot contra una altra celebritat peruana -Pérez de Cuéllar, ex-Secretari General de Nacions Unides- i també les eleccions de l’any 2000, si bé en aquestes últimes es va detectar frau. A finals de l’any 2001, aprofitant un viatge oficial, Fujimori es va quedar a Tòquio i va refusar tornar al seu país. Però al llarg d’una dècada Fujimori va crear una màquina electoral molt efectiva que canviava de nom a cada elecció. Des de llavors la política peruana s’ha caracteritzat per tenir formacions polítiques molt febles. És gràfic, assenyalar que en les últimes eleccions a la Presidència la formació guanyadora es va dir PKK (Peruanos por el Kambio), just les sigles del candidat Pedro Pablo Kuczynski, avui dimitit per corrupció.

Guatemala és un altre dels països on des de l’arribada de la democràcia mai un partit que hagi guanyat unes eleccions Presidencials ha pogut retenir el poder en els comicis següents. En aquest sentit es pot afirmar que a Guatemala no ha existit un sistema de partits. Si es fa un recompte de les eleccions presidencials de 1985, 1990, 1993, 1995, 1999, 2003, 2008, 2011 i 2015 cap partit guanyador ha tornat a guanyar en cap altra convocatòria. Així, des de 1985 han anat desfilant formacions diverses i exòtiques sense cap lògica aparent. Per això si es pregunta quin tipus de partit hi ha a Guatemala, la resposta és que els partits no existeixen. Només hi ha plataformes electorals que proposen candidats cada cinc anys, prèvia negociació amb els poders fàctics que aporten el finançament per a la campanya i dicten les mesures polítiques que s’han d’implementar.

Aquests dos casos són els més il·lustratius del col·lapse partidari a la regió, però es podria seguir exposant molts d’altres amb desenllaços variats, però amb lliçons semblants. Una d’elles -possiblement la més significativa- és que la destrucció i posterior absència de partits amb presència al territori que aportin un programa, una experiència de govern i un elenc de líders coneguts i disponibles és un passiu per al funcionament regular (de vegades bo i sovint mediocre) de les democràcies. Per què són importants els partits per a un democràcia representativa? En gran mesura perquè són eines que ajuden a articular la representació i poden fer contrapès als grups de pressió i poderosos que, sense formacions partidàries, militants i programes, poden fer valer encara amb més força els seus interessos.

Autor/Autora

Salvador Martí

Professor de Ciència Política de la Universitat de Girona @SalvadorMartiP

Articles publicats : 2

Deixa el teu comentari

Scroll to top