Això no es resoldrà votant / Això no es resoldrà (només) votant Revisat per Revista Treball a . "Democràcia no és votar cada 4 anys" és un lema que podem associar a les reivindicacions d’una democràcia de més qualitat, una democràcia real, de democratitzar "Democràcia no és votar cada 4 anys" és un lema que podem associar a les reivindicacions d’una democràcia de més qualitat, una democràcia real, de democratitzar Rating: 0
Esteu aquí: Home » Catalunya » Això no es resoldrà votant / Això no es resoldrà (només) votant

Això no es resoldrà votant / Això no es resoldrà (només) votant

Això no es resoldrà votant / Això no es resoldrà (només) votant

“Democràcia no és votar cada 4 anys” és un lema que podem associar a les reivindicacions d’una democràcia de més qualitat, una democràcia real, de democratitzar la democràcia… L’hem escoltat els darrers anys en mobilitzacions del 15M, del moviment independentista… Podríem argumentar que aquesta reivindicació ha anat guanyat centralitat. Molta gent, a la nostra societat, no en té prou amb votar cada 4 anys. La democràcia ha de ser molt més que això. No podem definir la democràcia només des del vot. Per exemple, no hem de tenir presents les condicions materials de vida de les persones, per parlar de democràcia? No hem de tenir present com es garanteixen, o no, els drets? També vol dir que volem votar més i sobre més coses. Volem que la crisi de representativitat actual, per la poca connexió entre persones representades i les persones que les representen, es superi amb més participació del conjunt de la societat. La insatisfacció per no poder viure en la democràcia que es voldria és gran, cada cop en més sectors i per més motius.

Aquesta demanda de democràcia coincideix en el temps amb l’augment de les convocatòries electorals. Però no ens hauríem de confondre: l’augment de les cites electorals en els darrers anys no és una manera de respondre a aquesta demanda. Portem ja un temps enllaçant convocatòries abans del termini previst. Això ha passat en les eleccions al Parlament de Catalunya (2006, 2010, 2012, 2015, 2017) i al Congrés dels Diputats i al Senat (2008, 2011, 2015, 2016 i ara 2019). Aquesta proliferació, és un senyal de millora democràtica? Aquest augment de crides a la participació per escollir parlaments i programes electorals que puguin governar, respon a la reivindicació que hi ha darrere de la demanada de votar més i més sovint? Em sembla que la resposta és clara: no.

La demanda de poder votar més, més sovint i sobre més àmbits de les nostres vides té com a objectiu incorporar mecanismes de democràcia directa i participativa als limitats mecanismes de democràcia representativa que ja tenim. No estem sortint de la representativitat en cap d’aquestes convocatòries electorals, ni millorant-la. Com ho hem d’explicar, doncs? Cap dels projectes electorals que s’han presentat a les eleccions al Parlament de Catalunya i al Congrés dels Diputats i al Senat aconsegueixen el poder i el suport que voldrien per desenvolupar les polítiques a les que aspira. Hi ha dues preguntes que ens hauríem de fer: Aquesta mancança de poder, es pot resoldre amb unes noves eleccions? És desitjable resoldre aquest poder limitat en mans del partit de govern?

Aquesta mancança de poder i suports per poder fer les polítiques que desitgen, no sembla que sigui resoluble amb una nova votació. Els equilibris, per ara, semblen prou sòlids. Ho veiem especialment pel que fa a l’enfrontament a partir del procés independentista. Però, més enllà de l’origen del conflicte, hi ha una qüestió de fons que caldria tractar. Ens trobem amb opcions polítiques que demanen un suport suficient per implementar els seus programes electorals sense haver d’acceptar les limitacions que poden sorgir de negociar amb altres opcions o per superar els vetos que els hi poden plantejar. Anem a pams. Si el problema són els vetos, com podem viure en comunitat no acceptant qui pensa de manera diferent a nosaltres? Si el problema són els diàlegs i les negociacions, com podem fer polítiques sense aquestes pràctiques, en societats diverses i plurals com les nostres?

Els partits que governen o han governat recentment des del Parlament de Catalunya o el Congrés dels Diputats, o alguns que volen fer-ho, desitgen tenir uns resultats electorals que els permeti imposar les seves posicions sense restriccions.  Una imposició postvotació, posterior a la votació. Es pot entendre la voluntat de disposar d’una majoria suficient, absoluta fins i tot, per poder aplicar el propi programa electoral. Però sempre hauríem de tenir molt present quins són els resultats de la imposició per majoria de les nostres posicions: què passa amb les minories?  En un escenari de conflicte com el que estem vivint, potser hauríem de pensar encara més del que ho faríem en altres moments en què significa voler obtenir uns resultats electorals que et permetin passar per sobre de qui té una posició contrària a la teva. Podríem posar massa exemples d’aquesta voluntat d’imposició, o fins i tot de desaparició. Miguel Gutiérrez, secretari general del Grup parlamentari de Ciutadans al Congrés, va escriure aquesta reflexió a Twitter després de la convocatòria electoral anunciada pel president Pedro Sánchez: “A Sánchez, ya, que lo estudie la historia. Dejemos este paréntesis oscuro de 8 meses atrás y miremos con ilusión el futuro. Un futuro sin indepes, nacionalistas y populistas, y sin Sánchez, claro está”. https://twitter.com/MGutierrezCs/status/1096344230321106945

Malauradament, trobaríem molts més exemples des d’aquesta posició o d’altres. No és un cas aïllat i irrellevant. Són evidències de la política de la imposició i el domini que s’estén enfront d’una política del diàleg atenta a la diversitat i pluralitat. Són evidències d’una altra forma d’imposició prèvia a la postvotació que comentaven, la imposició prevotació. Les votacions no són concebudes com un procés previ a la votació per escoltar, per informar, per dialogar, per discutir, per deliberar… Les votacions s’utilitzen per part de bona part de qui s’hi presenta per aconseguir més suports a la pròpia posició utilitzant els instruments que calguin… Antonio Gramsci (1891-1937), pensant sobre les eleccions i el criteri de la majoria a l’hora d’escollir i governar, va escriure:

“Las ideas y las opiniones no ‘nacen’ espontáneamente en el cerebro de cada individuo; han tenido un centro de formación, de irradiación, de difusión, de persuasión, un grupo de hombres o incluso un individuo aislado que las ha elaborado y presentado en la forma política de actualidad. La numeración de los ‘votos’ es la manifestación terminal de un largo proceso en el que la influencia máxima pertenece precisamente a aquellos que ‘dedican al Estado y a la nación sus mejores fuerzas’ (cuando lo son). Si este presunto grupo de próceres, no obstante las fuerzas materiales inmensas que posee, no tiene el consenso de la mayoría, deberá ser juzgado o inepto, o no representante de los intereses ‘nacionales’ que no pueden dejar de ser predominantes en inducir la voluntad nacional en un sentido más que en otro”. (Quadern 13)

Ens trobem amb massa projectes electorals que actuen des de la imposició prevotació i postvotació. ¿A quina democràcia aspirem, si les votacions han de servir per aconseguir imposar la nostra posició i no per obrir processos que ens permetin debatre i valorar les diferents opcions per resoldre els reptes que tenim? ¿A quina democràcia aspirem, si només hi caben aquelles persones que pensen com nosaltres o de manera molt propera? No aspirem a poder dialogar i arribar a acords? A canviar de posició si trobem raons i arguments que ens poden convèncer? Si seguim utilitzant les votacions com a processos d’imposició, cap dels reptes que tenim es podrà resoldre i cada cop estarem més lluny de la democràcia a la qual diem aspirar.

Autor/Autora

Jordi Mir

Professor del Dpt. d'Humanitats de la UPF. Director del Centre d'Estudis sobre Moviments Socials (CEMS) de la UPF. @llambordes

Articles publicats : 15

Deixa el teu comentari

Scroll to top