Adéu ICV? Revisat per Revista Treball a . De vegades, les idees modelen quasi tota una vida, i la fidelitat a les idees forma part d’un mateix. Som uns quants els que a partir de l’any 1970, ara farà 47 De vegades, les idees modelen quasi tota una vida, i la fidelitat a les idees forma part d’un mateix. Som uns quants els que a partir de l’any 1970, ara farà 47 Rating: 0
Esteu aquí: Home » Actualitat » Adéu ICV?

Adéu ICV?

Adéu ICV?

De vegades, les idees modelen quasi tota una vida, i la fidelitat a les idees forma part d’un mateix. Som uns quants els que a partir de l’any 1970, ara farà 47 anys, ens vàrem afiliar al PSUC, i hem continuat fins avui sent fidels a les idees originals d’un socialisme en llibertat, un catalanisme popular i un partit al servei de les classes treballadores.

Ha passat molt de temps, moltes vicissituds, alguns moments de gran joia com la legalització o les primeres eleccions democràtiques; d’altres menys alegres, la clandestinitat, la repressió, les derrotes electorals. El trencament del V Congrés, després els canvis, la creació d’IC, la seva transformació en ICV; en definitiva, alegries i desfetes, però sempre conservant la convicció en la justícia de l’ideal que defensàvem. Quasi sempre hem coincidit amb els plantejaments de l’organització, i per això hem continuat fins ara. De vegades amb actituds crítiques, com quan en el debat sobre la posició davant la Constitució Europea molts del companys, especialment el provinents del món sindical, n’estàvem a favor, però la majoria va acordar la posició del “no” que defensava en aquells moments la direcció en la persona de Raül Romeva.

Pràcticament, la trajectòria política d’una gran part de nosaltres ha estat treballar en els moviments socials i, molt especialment per a uns quants, en el camp sindical de les nostres estimades CCOO, i fent feina en l’àmbit de Catalunya i a l’Estat. La vida sindical ens va reforçar a alguns en una perspectiva cada vegada més clara de la necessitat de plantejar com a objectiu polític prioritari la centralitat del treball. I durant tots aquests anys sempre hem tingut molt clar que militàvem en l’opció que millor representava aquest plantejament.

Ara, però, des de fa poc temps, alguns, com jo mateix, comencem a tenir dubtes cada cop més grans respecte cap a on va la nostra organització de tota la vida. Moltes vegades no acabem de compartir molts plantejaments que es fan des de les confluències de les que forma part ICV. Realment, per dir-ho amb claredat, ens sentim orfes de partit. Tot va començar amb la “defenestració amagada” del company Joan Herrera i l’acord d’anar en confluència amb En Comú Podem acceptant que el primer representant d’ICV anés el número 3 de la llista, en lloc del que s’havia acordat prèviament. Va ser difícil d’entendre l’acceptació d’aquella posició que va semblar una claudicació, i l’amortització d’un bon coordinador general que tenia idees clares de per on hauria d’anar la confluència, però ho vàrem acceptar disciplinadament.

Malgrat tot, va albirar de nou l’esperança en la XI Assemblea d’ICV, on es plantejaven com a objectius avançar en la confluència i alhora enfortir ICV. Sincerament, ho vàrem creure. En el Document de l’Assemblea figuraven epígrafs com: “Una Iniciativa activa i proactiva, una Iniciativa per a guanyar”, “Una Iniciativa forta i cohesionada”, i subapartats referits a la confluència on es parlava de com aquesta havia de ser: “Volem un espai d’esquerra ecosocialista”, “Volem uns fonaments ideològics clars” o “Volem la centralitat del treball en el procés de confluència”.

El 22 d’abril de 2016 vaig escriure un article a la revista Treball titulat “ICV, una opció a preservar. Però tot va ser un “miratge”. A hores d’ara, ICV no apareix ni té rellevància enlloc, i les decisions semblen estar a “l’atzar” del que decideixen alguns personatges dels “comuns”, en especial l’alcaldessa, Ada Colau.

Fins ara només hem sentit l’antiga veu del PSUC i d’ICV a través de la nostra gent en el grup de Catalunya Sí que es Pot al Parlament de Catalunya. Perquè ni el discurs polític de l’Ada Colau ni el d’En Comú Podem ens fan reviure i recordar el projecte en què hem passat tota la vida. I també ens motiven veus individuals com les d’Andreu Mayayo, Lali Vintró o Quim Brugué, entre alguns altres. I el que és més sorprenent, moltes veus i debats en el Consell Nacional d’ICV que després no s’han vist reflectides en la pràctica de la política quotidiana. Cal també ressenyar que els dirigents dels “comuns” han menystingut, quan no obviat, el nostre grup al Parlament quan ha estat la veu més clara del que ha representat sempre tant el PSU com ICV.

Alguns no ens reconeixem en la política mantinguda al llarg del “procés”. Ja el 9-N no vàrem entendre quan in extremis la direcció de Joan Herrera es va plantejar la participació en la consulta sobiranista simplement perquè Rajoy l’havia desautoritzat. Tampoc ha agradat tota la posició dels darrers temps dictada pels “comuns” en relació a tot el procés; ha estat poc clara, amb canvis constants i amb un clar seguidisme no equidistant respecte els unilateralistes de JxSí i la CUP. El paper de l’Ada Colau ha estat d’un tacticisme constant, tan aviat no reconeixia el referèndum unilateral però alhora cridava a participar com a forma de mobilització. El silenci només va ser trencat pel grup de CSQEP els dies 6/7 de setembre quan es va vulnerar l’Estatut i es van violentar les nostres institucions d’autogovern. Per últim, es pot qualificar com a molt greu que davant la consulta als inscrits per a veure que es feia l’1-0, el mateix dia 12 quan s’iniciaven les votacions Ada Colau fes manifestacions públiques dient que no sabia si votar Sí o No en el referèndum, quan en teoria estàvem decidint què faríem els inscrits, si participar o no en l’1-0. Això no són noves formes de política ni res de nou, més aviat semblen caudillismes caducs.

Pel que fa al portaveu d’En Comú Podem, sembla la còpia catalana del que diu Pablo Iglesias, amb un discurs poc atractiu, poc consistent i divagador. On està la nostra personalitat en el Congrés dels Diputats? Recordem èpoques quan només amb un o tres diputats la nostra veu era clara i forta, amb en Joan Saura o Joan Herrera en solitari o el Coscu i la Laia com a duet. Ara només hi ha un discurs sense estratègia seriosa i clara, moltes vegades purament tàctic, basat en proclames cada vegada més esgotades i amb poca capacitat propositiva, només avalant llocs comuns amb Podemos. I a Catalunya, quan sentim declaracions de la portaveu de Catalunya en Comú la notem com algú totalment aliè als nostres plantejaments tradicionals.

En aquests darrers dies plens de convulsions hem tornat a comprovar la posició subalterna i de seguiment dels dirigents de Catalunya en Comú envers els postulats independentistes. Després d’un plantejament que va semblar encertat a partir de “ni DUI ni 155”, l’actuació desproporcionada i contraproduent de l’Audiència Nacional, en lloc de denunciar el caràcter negatiu dels empresonaments dels exmembres del Govern de la Generalitat, derivats, cal no oblidar-ho, de la vulneració de les pròpies lleis que regulen l’autogovern, Ada Colau novament s’ha posicionat en suport dels independentistes. No és de rebut referir-se al Govern cessat i a l’expresident fugit com a “legítim Govern de Catalunya i legítim president”, ni referir-se als polítics empresonats com a “presos polítics”; això és una lleugeresa i frivolitat envers els que han estat presos polítics de debò durant la dictadura.

Cal tornar a remarcar que alguns ens sentim per primera vegada en aquests llargs anys orfes de partit. Ara estem a portes d’unes noves eleccions al Parlament i hi ha un greu dubte. Anirem en una confluència que sembla que les enquestes li donen al voltant de 12 escons, els mateixos que va aconseguir ICV la darrera vegada que es va presentar en solitari. I què hem de fer? ¿Veure representada clarament en les candidatures i en el programa la ideologia d’ICV, o tornarem a tenir gent de l’estil del Dante Fachín o la Marta Sibina en llocs preferents perquè ho imposa algun “poder fàctic” de la confluència? ¿Es plantejarà un programa que parli clarament de treure Catalunya d’un escenari polític frontista potenciant escenaris de diàleg i negociació, o continuarem en l’espai de la indefinició quan no de rentar la cara als unilateralistes? Molts volem veure com ICV està viva en les persones i els programes i que això ens animi a treballar a fons. En cas contrari, molts pensarem que ICV ha desaparegut a la pràctica i només és “un mort vivent”. En aquest cas, ho lamentarem tot dient: Adéu, ICV! Adéu!

Autor/Autora

Manel Garcia Biel

Militant d'ICV

Articles publicats : 5

Comentaris (4)

  • Roman

    “…

    ‘I wish you wouldn’t keep appearing and vanishing so suddenly: you make one quite giddy.’

    `All right,’ said the Cat; and this time it vanished quite slowly, beginning with the end of the tail, and ending with the grin, which remained some time after the rest of it had gone.

    `Well! I’ve often seen a cat without a grin,’ thought Alice; `but a grin without a cat! It’s the most curious thing I ever saw in my life!’

    …..”

    Responder
  • Juan Ortiz

    Aquest cop votaré per disciplina però no pas per devoció. Manel, has estat un dels meus referents des que vas impulsar el sindicat de Banca i Estalvi de CC.OO,
    Però serà l’última vegada que votaré per disciplina. Si hem de donar-li la extrema unció a ICV, almenys fem honor al seu esperit crític. Ja són massa gripaus. La Colau ha deixat de ser la f(ada) de la confluència. El PSUC del segle XXI ni esà ni se l’espera. De què ha servit la immolació d’en Ricard Gomà, de Joan Herrera, de Dolors Camats. Hem de preservar l’herència de Lali Vintró i tants d’altres, com la d’en Romero: “Mis manos, mi capital”

    Responder
  • Baia

    Quan al final del text – decepcionant tot ell- recorda 12 diputats quan ICV es va presentar sola (sic) erra i de llarg. ICV desde 2003 no s’ ha presentat mai sola. Ni al 2011 amb EQUO a Espanya. S’ ha presentat amb EUiA. Una versió 3.0 del que vau fer a EUiA el 2003-2012 es lo que esteu patint. Amb el que ho vau fer, anireu a terra.

    Responder
    • Roman

      Crec que el teu comentari és ridícul però no cauré en la provocació i no el contestaré. Després de 39 anys (Afganistan, recordes?) de discutir burrades amb els quatre de sempre, avui descanso.

      Responder

Deixa el teu comentari

Scroll to top