Activistes o militants? Revisat per Revista Treball a . És sabut, perquè ho va dir Gramsci i se sol repetir sovint (fins i tot en samarretes o en un dels antològics cartells del festival Barnasants), que les idees no És sabut, perquè ho va dir Gramsci i se sol repetir sovint (fins i tot en samarretes o en un dels antològics cartells del festival Barnasants), que les idees no Rating: 0
Esteu aquí: Home » Catalunya » Activistes o militants?

Activistes o militants?

Activistes o militants?

És sabut, perquè ho va dir Gramsci i se sol repetir sovint (fins i tot en samarretes o en un dels antològics cartells del festival Barnasants), que les idees no viuen sense organització. En canvi, sovint no es té tant present que les organitzacions no viuen sense militància. I, a més a més, massa sovint s’obvia que la militància no és exactament el mateix que l’activisme. L’esquerra, en general, és procliu a perdre’s en disquisicions o disputes teòriques o terminològiques. No és aquesta la intenció d’aquest article. Per això comença enumerant, amb un aiguabarreig conscient i dessacralitzador, alguns termes relacionats al llarg de la història contemporània amb organitzacions (partit, moviment, associació, sindicat, secció, comitè, cèl·lula, agrupació, federació, nucli, cercle, grup, assemblea…) i amb els compromisos personals i col·lectius que hi van associats (i, tradicionalment, s’han escrit en masculí): militants, afiliats, associats, socis, adherits, inscrits, activistes…

Com la història demostra, és natural evolucionar i adaptar a la realitat i les circumstàncies de cada lloc i moment tant les idees i els conceptes com els instruments organitzatius útils per a l’acció col·lectiva, i encara més si aquesta es pretén amb voluntat transformadora. Però no es pot oblidar que, a aquestes alçades de la història, gairebé tot està inventat o reinventat. I per això cal vigilar no perdre llençols tot fent la bugada de la mateixa manera que és recomanable no tirar el nen amb l’aigua bruta. I això ve a tomb -i no al marge, però sí més enllà dels processos de creació de noves organitzacions polítiques i socials- pel fet que, d’un temps ençà, la idea o noció clàssica de militància s’està desdibuixant. Per rovell, certament, però sobretot per efecte de la societat líquida i, també, per la irrupció i reflux de la nova política, en general, i del context polític espanyol i català, en particular.

La idea de militància no és patrimoni exclusiu de l’esquerra política, social o sindical. Altres organitzacions o ideologies al marge o als antípodes de l’esquerra n’han fet gala al llarg de la història. De fet, i paradoxalment per a segons qui, una de les més sòlides escoles de militància a casa nostra són les organitzacions cristianes de base. Alguna cosa hi deu tenir a veure que l’Església sigui l’organització col·lectiva més antiga, pervivent i consistent, amb tots els seus clarobscurs (que són molts). Deixant de banda el factor fe (que tampoc és tant aliè en la vinculació a organitzacions i moviments polítics, passats i presents), és innegable (però poc conegut) el paper jugat per moviments cristians, al costat d’organitzacions polítiques i sindicals, en la presa de consciència col·lectiva, de classe i/o nacional, i en l’adquisició de compromisos personals i sòlids de molta gent. És precisament aquesta concepció de militància, no necessàriament religiosa però sí compromesa, sostinguda, formada i ferma amb la res publica o la cosa col·lectiva, i especialment amb la política organitzada, el que ara cotitza a la baixa. Encara que no sempre es pugui, convé discernir quan això passa com a conseqüència de l’individualisme i quan es dóna en benefici d’un activisme més ajustat a satisfer les necessitats del curt termini o de l’interès circumstancial o sectorial.

“Existe a menudo mucho activista con buena formación en algún campo, con buenas intenciones sociales, pero donde a menudo el impacto de la cultura individualista se traduce en desconocimiento de la realidad social, en una cierta ignorancia de la complejidad de los temas (al fin y al cabo, el aprendizaje académico propende al saber especializado), en un cierto elitismo basado en el conocimiento y en un exceso de egos poco preparados para el tipo de transacciones que exige cualquier construcción colectiva. No es una crítica a nadie, todos somos producto de nuestra historia. Y la sociedad actual tiene muchos mecanismos que propician la fragmentación, el individualismo y la estratificación social. El problema es político: ¿Cómo construir un nuevo movimiento social igualitario en una sociedad marcada por la diferenciación social?”, es preguntava fa poc Albert Recio a Mientras tanto [http://www.mientrastanto.org/boletin-166/notas/romper-los-techos-de-cristal-despegarse-de-los-suelos-pegajosos]. Aquesta és la qüestió, i de la mateixa manera que no es pot obviar que la construcció de les identitats polítiques i la presa de consciència col·lectiva no estan clares ni predeterminades com ho semblava en la política del segle XX, tampoc es poden menystenir alguns dels efectes (i defectes) que ja es comencen a constatar de la nova política del segle XXI.

Entre aquests efectes (i defectes) hi ha, sens dubte, la confusió i, a voltes, fins i tot la contraposició entre activisme i militància, dues coses tant diferents com necessàries i no excloents, sinó complementàries. A nivell terminològic, activisme i militància són substantius que poden funcionar com a sinònims i, alhora, generar discussions bizantines sobre la oportunitat o vigència d’un o altre concepte. Però si anem a fons en l’anàlisi de la seva traslació a l’acció política constatarem les seves diferències. A escala molt concreta això es pot arribar a reflectir en la preferència del debat polític virtual (via xarxes socials, whatsapp o telegram) sobre el presencial (en assemblees o plenaris); en la preeminença de la tàctica o el tacticisme polítics sobre l’estratègia a mig i llarg termini; en l’aposta per l’acció ràpida, les campanyes o la guerrilla comunicativa per davant de la formació reposada, la pedagogia lenta i el treball de base; o en les confusions sobre els demos o els censos de les organitzacions i els nivells d’adscripció en funció de quotes o no quotes, de graus d’implicació o d’afinitat a grups o lideratges.

La militància té el valor del compromís sòlid, sostingut en el temps, referenciat en un col·lectiu ampli i dotat d’organicitat i, amb més o menys intensitat, reflexionat en la teoria de la formació i en la praxis de l’acció. L’activisme, al seu torn, no requereix menys grau de compromís i, sovint, hi afegeix un plus d’intensitat, agilitat i dedicació puntual alhora que demana coneixements específics, però potser sense tanta perspectiva omnicomprensiva, de la mateixa manera que sol referenciar-se en grups d’afinitat o col·lectius sectorials o temàtics i, sovint, sol tenir una durada més limitada en el temps. A risc de simplificar encara més, la militància s’associa a partits o sindicats mentre que l’activisme és més propi de moviments socials i altres organitzacions. Però d’activistes n’hi ha hagut sempre, sortosament, entre la militància política, social i sindical, de la mateixa manera que no són d’ara, ni pròpies o exclusives d’una o altra cultura política, les complexitats, problemes i interrelacions entre activistes i militants. Només cal fer un cop d’ull a la tesi i el llibre Militants que Anna Monjo, amb pròleg de Josep Fontana, va dedicar el 2003 a analitzar la democràcia i la participació a la CNT dels anys 30.

Tant el 15-M, al conjunt de l’Estat espanyol, com el procés sobiranista, a Catalunya, han agitat el sistema polític i les seves organitzacions de la mateixa manera que han revolucionat els conceptes de militància i activisme. Unidos Podemos, l’univers dels Comuns i totes les confluències d’esquerres en construcció en són exemples evidents, igual que ho són la transmutació organitzativa del nacionalisme liberal català, l’efervescència i notorietat guanyada per la CUP o el paper eminentment polític adoptat per entitats tradicionals com Òmnium o de més recent creació com l’ANC. Són activistes o són militants tota la gent que es mou en àmbits polítics i organitzacions tant diverses? De tot hi ha. Només qui sàpiga aprofitar les potencialitats de la militància i l’activisme i, alhora, evitar-ne la confusió d’una per l’altra o de la part pel tot, i les perversions que se’n deriven, en traurà el màxim de benefici polític i organitzatiu.

 

Autor/Autora

Marc Andreu

Periodista i historiador

Articles publicats : 4

Deixa el teu comentari

Scroll to top