El camí a casa (o què cal fer per garantir el dret a l’habitatge) Revisat per Revista Treball a . A falta de dades oficials actualitzades, el 2011 hi havia 3,5 milions d'habitatges buits a tot l’Estat[1] mentre que el parc públic d'habitatge de lloguer no ar A falta de dades oficials actualitzades, el 2011 hi havia 3,5 milions d'habitatges buits a tot l’Estat[1] mentre que el parc públic d'habitatge de lloguer no ar Rating: 0
Esteu aquí: Home » Estat espanyol » El camí a casa (o què cal fer per garantir el dret a l’habitatge)

El camí a casa (o què cal fer per garantir el dret a l’habitatge)

El camí a casa (o què cal fer per garantir el dret a l’habitatge)

A falta de dades oficials actualitzades, el 2011 hi havia 3,5 milions d’habitatges buits a tot l’Estat[1] mentre que el parc públic d’habitatge de lloguer no arriba a l’1,5% del total del parc[2], una xifra molt per sota del 15-30% que tenen alguns països del nostre entorn. Com a conseqüència, els Ajuntaments no poden donar resposta a l’emergència diària dels desnonaments, de les ocupacions d’habitatges buits o de l’infrahabitatge, ni tampoc oferir una solució a totes aquelles persones que necessiten accedir un habitatge a un preu per sota del de mercat. Mentrestant, la SAREB acumula habitatges buits d’entitats financeres rescatades amb diners públics, que en la seva gran majoria, ven o cedeix a fons d’inversió, immobiliàries o altres gestors d’habitatge. I, d’altra banda, continua vigent una legislació hipotecària clarament favorable als interessos de les entitats financeres, que encara permet multitud de clàusules potencialment abusives (tot i que ja han començat a caure algunes, com les clàusules sòl) i que obliga a continuar pagant el deute malgrat haver perdut la casa.

Algunes de les principals mesures per donar resposta a aquesta situació són conegudes: aturada de desnonaments d’habitatge habitual; obligació d’oferir un lloguer social quan l’habitatge estigui en mans de grans propietaris i garantir reallotjament si no és possible arribar a un acord en el cas de petits tenidors; dació en pagament i mecanismes de segona oportunitat per alliberar les persones dels deutes de per vida associats al pagament de la seva hipoteca, i creació d’un parc públic de lloguer començant pels habitatges de la SAREB i els pisos buits de grans propietaris que no estiguin complint la seva funció social.

Les polítiques de PP i PSOE han estat clarament encaminades a convertir l’habitatge en un suculent producte especulatiu.

La ciutadania i els moviments socials que, encapçalats per la PAH, fa anys que lideren la defensa del dret a l’habitatge, han aconseguit recentment promoure l’elaboració de diverses lleis autonòmiques que recollien aquestes propostes a Catalunya, Navarra, Euskadi o Andalusia. Però una i una altra vegada, el govern del PP, via Tribunal Constitucional (TC), s’ha encarregat de suspendre-les i liquidar qualsevol possibilitat de canvis significatius en aquesta matèria.

A aquest panorama hem d’afegir el fet que el preu dels lloguers s’ha disparat durant els últims anys en diverses ciutats de l’Estat. En concret, aquest 2016, alguns operadors privats mostren increments d’entre un 14 i un 16% en ciutats com Barcelona o Madrid, entre d’altres[3]. Ambdues, per aquest ordre, tenen els lloguers més cars, a la vegada que concentren el 50% dels habitatges en lloguer[4]. Una apujada de preus dels lloguers que, evidentment, no respon a un millora de la capacitat adquisitiva de la ciutadania, i que suposa que milers de veïns i veïnes siguin literalment expulsades dels seus barris o ciutats perquè no poden fer front a uns lloguers desorbitats i clarament abusius.

Molts factors, més enllà de l’atractiu turístic que sempre han tingut aquestes ciutats, expliquen aquest augment de preus després de l’esclat de la bombolla: la inexistència d’un parc públic de lloguer significatiu que pugui exercir de contrapès a l’oferta privada; les dificultats d’accés al crèdit hipotecari i la consegüent creixent demanda de lloguer; l’oportunitat de nous negocis especulatius per a inversors que comprin paquets de pisos buits a bancs, promotors o immobiliàries en fallida o la baixa rendibilitat que ofereixen altres productes d’inversió.

Però en l’origen de tot plegat hi trobem les nefastes polítiques d’habitatge desenvolupades a nivell estatal durant, com a mínim, els últims 30 anys, tant per part del PSOE com del PP. Aquestes, en la seva pràctica totalitat, han estat clarament encaminades a convertir l’habitatge en un suculent producte especulatiu.

Cal millorar els drets de les persones arrendatàries, que a dia d’avui són pràcticament inexistents.

No podem oblidar que, malgrat que les competències d’habitatge estan transferides a les comunitats autònomes, la principal via de finançament de totes elles prové del Plan Estatal de Vivienda (PEV). La inversió directa que suposa el PEV està a anys llum de la d’altres països europeus (0,25% del PIB en els 4 últims anys, front a percentatges que oscil·len entre l’1 i el 3% a la UE). Una inversió que, per cert, ha servit durant anys bàsicament per finançar la compra i la construcció d’habitatges destinats a compravenda. A banda d’això, hem patit una política fiscal regressiva que ha destinat milers de milions d’euros a bonificar l’habitatge en propietat. Totes aquestes qüestions requeririen canvis estructurals per part d’un govern amb voluntat de preservar la funció social de l’habitatge per sobre de qualsevol altra consideració.

Ara bé, el que avui no pot esperar és que a nivell estatal s’implementin aquelles mesures que han estat tombades via TC per suposats “conflictes competencials”. També cal un Plan Estatal de Vivienda amb un finançament digne i amb unes partides centrades en afrontar situacions d’emergència i ajudar llogaters i petits propietaris. És imprescindible també una modificació de la Llei d’Arrendaments Urbans que permeti que aquells municipis que acreditin situacions d’increments de preus de lloguer abusius tinguin capacitat per limitar-los, així com millorar els drets de les persones arrendatàries, que a dia d’avui són pràcticament inexistents. L’alarma és creixent; no només ho demana ja la ciutadania, sinó que les institucions, en aquest cas tant l’Ajuntament de Barcelona com el de Madrid, han exigit canvis legals immediats en aquest sentit.

Les nostres propostes aniran en aquesta línia i haurem de veure quin serà el posicionament d’uns i altres quan arribi el moment. ¿Què faran Ciutadans i PP al Congrés, quan els seus dirigents de Barcelona s’han compromès a treballar per impulsar un canvi de legislació estatal que acabi amb els lloguers abusius?¿Continuarà el PSOE comportant-se com la crossa del PP en aquelles qüestions que posen en joc la vida i els drets de la ciutadania? És el que han fet amb el salari mínim, la pobresa energètica o les clàusules sòl. Caldrà veure què faran amb la dació en pagament, el parc públic de lloguer, l’aturada de desnonaments o la limitació de preus dels lloguers. Nosaltres tenim molt clar el que cal per garantir el dret a l’habitatge; la ciutadania n’ha marcat el camí i les seves propostes arribaran al Congrés. I per aconseguir fer-les efectives, serà imprescindible que tothom empenyi, pressioni i exigeixi al màxim, des de les institucions i també des dels carrers.


[1] INE (2011)
[2] INE, Housing Europe (2012)
[3] Fotocasa, Idealista (2016) https://st1.idealista.com/comunicacion/files/informe-de-precios/alquiler-anio-2016.pdf
[4] Estudi Solvia (2016) http://corporate.solvia.es/solvia-presenta-estudio-una-radiografia-actual-del-mercado-alquiler/

Autor/Autora

Lucia Martín

Diputada d'En Comú Podem

Articles publicats : 1

Deixa el teu comentari

Scroll to top