Paraules que amaguen coses (28 d’agost de 2017) Revisat per Revista Treball a . Aquell dia de finals d’agost, emmig del desconcert pels atemptats de Barcelona i Cambrils, ens vam assabentar pels diaris que Mueren dos porteadoras marroquíes Aquell dia de finals d’agost, emmig del desconcert pels atemptats de Barcelona i Cambrils, ens vam assabentar pels diaris que Mueren dos porteadoras marroquíes Rating: 0
Esteu aquí: Home » Estat espanyol » Paraules que amaguen coses (28 d’agost de 2017)

Paraules que amaguen coses (28 d’agost de 2017)

Paraules que amaguen coses (28 d’agost de 2017)

Aquell dia de finals d’agost, emmig del desconcert pels atemptats de Barcelona i Cambrils, ens vam assabentar pels diaris que Mueren dos porteadoras marroquíes en una avalancha en la frontera de Ceuta. Les notícies esmentaven informació que –voluntària o involuntàriament- disminuïen l’empatia del/la lector/a de diaris (“marroquís”, “frontera”) mentre en deixaven en l’ombra una altra que permetria conèixer les causes  estructurals d’una tragèdia repetida i anunciada.  Recupero aquesta informació –extreta també de la premsa online- per destriar autenticitat d’ eufemisme: dues treballadores van morir a causa –entre d’altres- de la inacció de les nostres autoritats en la protecció dels seus drets laborals i humans.

Comerç atípic. És atípic perquè és alegal: els drets humans de les que hi treballen importen menys que els beneficis econòmics que aporta, de manera que no s’aborden els buits legals. També és avui atípica la situació de la majoria de les netejadores domèstiques al nostre país, com era atípica fa trenta anys la dedicació, tan típica, de mestresses de casa de classes populars a la costura, muntatge de petites peces o manufactures a preu fet. Per atípica, aquella dedicació no tenia horari, protecció de la salut, drets i, per descomptat, no ha reportat pensions en el present. Tornant al cas que ens ocupa, el comerç al qual ens referim té un buit legal: a Marroc no cal declarar tot allò que entri al país i pugui portar una persona a sobre. És equipatge de mà.

L’equipatge de mà són fardells de 50 kg. Sembla que fins a 80 kg és el que un cos de dona pot portar de forma rutinària si realment ho necessita (segons aquest informe, ho necessiten sovint per tirar endavant les seves persones dependents). Les transportadores no són, òbviament, el sexe dèbil. Són dones mula. Són dones que han transgredit el seu rol de gènere. Solen ser caps de famílies monoparentals. No són, per tant, dones dedicades a les tasques domèstiques, no són dones casades, no són dones com cal. Aquesta duríssima i mal remunerada feina, doncs, està acompanyada d’una sanció social, d’un estigma de gènere. A canvi d’uns ingressos que depenen, entre d’altres, de la llei de l’oferta i la demanda.

La llei de l’oferta i la demanda. Se’n diu “atípic”, si bé l’any 2009 el sector movia el 50% de les exportacions de Ceuta. Però com sabem, els indicadors de riquesa no ens diuen res sobre les condicions de vida de la població: les portadores s’enduien, en funció del que estiguin disposats a pagar els clients, entre 8 i 25 euros diaris, entre 3 i 5 euros per fardell. La cadena comercial inclou el “suport logístic” de tercers i la supervisió –a la banda Marroquí, previ suborn– de policies. Homes, en la seva majoria, que s’enduen la part del beneficis directes o indirectes de l’activitat. Tractant-se d’una activitat atípica, i d’un lloc on definitivament la norma social diu que no hi hauria d’haver dones (per més que la gran majoria ho són), aquests homes tenen el poder i, per tant, es poden permetre la violència verbal, física i sexual. Són homes marroquins i homes espanyols.

Marroquins. Els farcells són transportats d’Espanya a Marroc, i no a la inversa. Ceuta i Melilla són l’origen de les mercaderies. Les mercaderies estan produïdes, òbviament, molt lluny d’aquí, a Àsia. Els comerciants marroquins en són els compradors. Al voltant es produeix una multiplicitat d’activitat econòmica. Aquest negoci condiciona el conjunt d’economia de la zona nord marroquí, que n’esdevé depenent i improductiva. L’alegalitat i el caràcter transfronterer d’aquesta economia del benefici ràpid, afavoreix que es tracti d’una activitat perillosa. Les autoritats han aplicat algunes millores per afavorir la seguretat als passos transfronterers.

Tràfic transfronterer. Segons la premsa, algunes de les millores implementades han estat limitar el pas de vehicles i separar homes i dones (dies parells els uns, dies imparells les altres; i em pregunto com pot ser justa aquesta solució si el 75% del transport el realitzen dones). El pas de Tarajal II, on es van produir les dues darreres morts, és un coll d’ampolla on les dones han de passar d’una en una. Les que arriben tard poden quedar tancades a Espanya en situació irregular durant la nit (quan es tanca la frontera), i com hem dit el treball és a preu fet. Espanya, denuncien les ONG, està a la cua de les millores i mira cap a una altra banda. De fet, l’establiment espanyol de quotes diàries de persones als passos afavoreix les allaus. El tancament de fronteres durant dies, establert per Marroc, també és un factor determinant, com demostra que les darreres morts s’han produït justament després d’obrir un pas que portava dies tancat.

Per a saber-ne més:
APDHA
Iridia, Novact i Fotomovimiento

Autor/Autora

Maria De la Fuente

Directora de l'observatori IQ

Articles publicats : 14

Deixa el teu comentari

Scroll to top