Abril florirà al juliol Revisat per Revista Treball a . A l'Àfrica diuen que una persona gran que mor és una biblioteca que crema. Aquesta primavera s'han incendiat els carrers buits amb fogueres invisibles de llibre A l'Àfrica diuen que una persona gran que mor és una biblioteca que crema. Aquesta primavera s'han incendiat els carrers buits amb fogueres invisibles de llibre Rating: 0
Esteu aquí: Home » Actualitat » Abril florirà al juliol

Abril florirà al juliol

Abril florirà al juliol

A l’Àfrica diuen que una persona gran que mor és una biblioteca que crema. Aquesta primavera s’han incendiat els carrers buits amb fogueres invisibles de llibres per escriure, de paraules per pronunciar, de memòries per recordar, de petons a la boca que s’han quedat per donar, de coses per dir. El coronavirus ha tancat moltes boques per sempre i moltes biblioteques vives que eren la nostra gent gran s’han convertit en cendres. O això diríem si fóssim africans. Ha arribat Sant Jordi i se n’ha anat com un dia més del calendari. Les Rambles canten a Sabina amb la veu adolorida de Chavela Vargas ‘Quien me ha robado el mes de abril?’. Sant Jordi s’ha quedat sense drac. “Era gran i tenia patologies prèvies”, s’ha justificat com a argument definitiu. S’ha quedat amb la llança i sense feina, amb un ERTO, perquè no es pot ser heroi sense tenir o inventar un drac d’enemic.

Els carrers que fa un any s’omplien de gent, llibres i roses, aquest abril estan sense gent, llibres ni roses. Estan tancats al públic com les tapes dels llibres sense desembalar. La llibertat és una llibreria en un vers d’un poema de Joan Margarit, però les llibreries tenen la persiana baixada, com la nostra llibertat de circulació, les abraçades i els petons amistosos, com el tocar-nos i estrènyer-nos les mans. Ens hem quedat confinats, més sols que mai rere la porta de casa tancada amb clau.

Està confinada la cultura, la dels llibres tancats i la que està viva, la que es fa i es desfà cada dia. Confinats pianos i pianistes, mudes les músiques, els teatres, els cinemes, elles i ells, autors i actors. Parlen per ells les rambles buides de la ciutat més gran o del poble més petit, en aquesta llarga vaga contra el nou enemic de classe que ens amenaça amb el “Disperseu-vos o carregarem, qui avisa no és traïdor. Encara que les nostres vides ‘son los ríos que van a dar al mar’ no tenim cap pressa per arribar-hi.

No se sent ni la corredissa dels nens ni el pas lent dels vells. Aquest virus és com la política de dretes, retalla l’esperança de vida, i ens ensenya el que no volíem saber, que aquest país no és per a vells, encara que s’ho callin els programes electorals. Viure en una residència s’ha tornat més perillós que caminar sol pel carrer.

Trobem a faltar caminar entre la gent perquè som animals de companyia i l’espai públic és la nostra llar social. Als carrers buits els quioscos són cossos ombrívols amb les persianes baixades. La Rambla d’aquest abril, d’aquest 23, era un espai desolat sense perfum de les flors, sense les signatures d’autors, sense parades de llibres, d’entitats, sense banderes estelades que alguns proposen com a vacuna invencible, com les miraculoses relíquies de sant que treien a passejar els nostres avantpassats perquè la pesta passés de llarg. Sense els manters. Sense nosaltres.

Encara que lluís el sol de migdia estava tot buit, com si no s’hagués fet de dia. Faltava els colors de la gent i el fris de ratlles vermelles i grogues als laterals de la llarga vertical de la Rambla: les quatre barres a pèl, que abans eren de tots i ara semblen no ser de ningú. Onegen en edificis públics, més per imperatiu legal que per una altra cosa, per no poca gent és poca cosa, i per a d’altres massa, però conserva la unanimitat en la humil funció de tapar com una faldilla les cames primes dels cavallets de les paradetes.

Aquest abril és més gris sense el roig de les roses sortint al carrer en dia laborable amb roba de diumenge, sense el roig dels pètals enlairant-se de les mans closes com un puny de la cançó de Raimon o d’un test. Les roses es marceixen als hivernacles com una metàfora d’aquest temps.

Aquest any les bicicletes, les roses i els llibres embolicats per a regal són per a l‘estiu. Esperen un 23 de juliol per desfer el desnonament d’aquest 23 d’abril i dir allò que deia Celaya: que ‘pues vivimos anunciamos algo nuevo’. A veure si per una vegada encerten els poetes i els devaluats profetes de l’esperança i, per variar, canviem alguna cosa perquè tot no segueixi igual, que finalment la borsa no li pugui a la vida. Durant molt de temps la rosa d’abril farà olor de rosa de juliol, per no oblidar quan un virus tan petit com cabró ens va obligar a tapar-nos la boca i a disfressar de primavera l’estiu del calendari.

Tant de bo aquest Sant Jordi al juliol ens canviï la lletra del Sisa, ‘Qualsevol juliol pot sortir el sol’, i cantem a cor que vols la tornada com si fos un aplaudiment a les vuit del vespre: “O benvinguts, passeu, passeu, de les tristors en farem fum, que casa meva és casa vostra si és que hi ha cases d’algú”. I així poguem saludar sense mascareta Doña Urraca; i en Carpanta; i Cervantes; i José Agustín Goytisolo; i Vázquez Montalbán; i Salvador Espriu; i Benet i Jornet; i l’home-llop; i Tarzan, i Peter Pan.

Tant de bo que aquest 23 de juliol la llibertat torni a ser llibreria i l’aire torni a ser lliure, encara que sigui amb la llibertat vigilada. La salut i la vida han passat a ser la nostra utopia disponible.

 

Autor/Autora

José Luis Atienza

Coordinador del Grup de Dret a Decidir i Cultura Federal

Articles publicats : 10

Deixa el teu comentari

Scroll to top