A què juguem? Revisat per Revista Treball a . A ICV seguim amb el peu canviat. Seguim parlant com si estiguéssim en el període 2011-2012, llegeixi’s, si no, el segon paràgraf del primer punt de la proposta A ICV seguim amb el peu canviat. Seguim parlant com si estiguéssim en el període 2011-2012, llegeixi’s, si no, el segon paràgraf del primer punt de la proposta Rating: 0
Esteu aquí: Home » Tribuna oberta: la qüestió nacional » A què juguem?

A què juguem?

A què juguem?

A ICV seguim amb el peu canviat. Seguim parlant com si estiguéssim en el període 2011-2012, llegeixi’s, si no, el segon paràgraf del primer punt de la proposta de resolució presentat pel GP de Catalunya Sí que es pot el proppassat 27 d’octubre (exposició de motius). M’explico.

Recordem aquell període: mobilitzacions dels ensenyants, dels sanitaris, actuacions de la PAH, primers de maig més participats, 15-M,.. Era quan Mas i el se govern, no sols aplicaven retallades pressupostàries sense contemplacions, sinó que, a més, donaven lliçons a tothom en aquest sentit. Era quan donaven suport a reformes laborals regressives i a lleis de sostenibilitat financera, que a Catalunya encara feien més restrictives. Era, en definitiva, quan CDC mostrava la seva mutació ideològica: el pas d’un discurs socialcristià, lligat amb anterioritat sobretot a la figura de Pujol, a un discurs liberal sense més. Però això es va acabar a partir de l’11 de setembre de 2012.

Efectivament. A partir d’aleshores, en l’imaginari col·lectiu i, de fet i en gran part, en la realitat, es va substituir tota aquella mobilització social per una altra ben diferent. Es va convidar Catalunya, i en especial les seves classes mitjanes, a no donar la tabarra per qüestions socials i a concentrar tota la mala llet en una gran mobilització patriòtica anual. Es tractava d’hipotecar el present en funció d’un futur que es prometia esperançador, encara més, alliberador. Qui no recorda la campanya de l’ANC i Òmnium Cultural, que va omplir Catalunya de cartells i pancartes, se’ns prometia una Catalunya sense cues als CAP, en la qual els mestres serien més feliços, llegiríem més, ens llevaríem més d’hora (sic) i unes quantes coses més. Però cap no reivindicava una Catalunya sense retallades, no fos pas que es molestés CiU i això era molt greu, ja que significava esberlar el bloc independentista i, per tant, posar en qüestió la defensa del que per a ells, i per dir-ho amb el llenguatge d’abans, és la contradicció principal que viu la societat catalana. Realitat que ens hauria de fer reflexionar, com ja vaig dir en un article publicat el gener d’enguany en aquest mateix mitjà, sobre allò que anem repetint des dels anys trenta del segle passat (Nin dixit, per posar un exemple), que emancipació social i alliberament nacional van de la mà (independentment del que vulgui dir una cosa i l’altra, ara i aquí).

I, amb aquestes, va arribar el 27-S. I nosaltres amb la matraca del discurs social, amanit, això sí, amb un discurs nacional absolutament indeterminat, per dir-ho de forma generosa. No vam copsar que una bona part del nostre electorat, i de les classes populars d’aquest país, no entendrien la contesa electoral com una confrontació entre diverses propostes socials, sinó com una invitació a pronunciar-se sobre si volien quedar-se o marxar d’Espanya, per dir-ho de forma ràpida. Com explicar, si no, la pujada espectacular del vot de Ciutadans i que quedés com a primera força política en ciutats tan importants com Barberà del Vallès, Canovelles, Cornellà de Llobregat, Gavà, l’Hospitalet de Llobregat, Prat de Llobregat, Rubí, Sant Boi de Llobregat, Santa Coloma de Gramenet o Viladecans. I que el vot no catalanista, que avui representa un de cada quatre votants, guanyés l’independentisme en ciutats com Badalona, Montornès, Sant Andreu de la Barca, Sant Joan Despí, Sant Vicenç dels Horts (on és alcalde Oriol Junqueras) o, ull!, Tarragona; per posar exemples diferents als anteriors. I, vés per on, amb un 47,8% dels vots Junts pel Sí i la CUP posen la directa cap a la independència, assegurant-nos que guanyarem sense baixar de l’autobús. Per acabar-ho de rematar, la senyora Forcadell, flamant nova presidenta del Parlament de Catalunya, en el discurs més institucional que es recorda des de Pau Claris, acaba la seva intervenció amb un !Visca la república catalana! I, per si algú d’ICV s’havia perdut algun detall o no li havia quedat clar de què va la cosa, acte seguit s’assabenta que cinc diputats del nostre grup parlamentari, i entre ells algun d’ICV, havien votat la senyora en qüestió. Una meravella, escolti!

I arribem al CN del dissabte 31 d’octubre (és a dir, avui). I, doneu-li la culpa a TV3, allò que surt és que el màxim òrgan d’ICV entre conferències el que ha fet, a part de discutir com ens presentarem a les generals, és denunciar el front antiindependentista format per PP, PSOE i Ciutadans. Almenys això és el que jo he sentit i estic disposat a rectificar si és que tenia pa a l’orella i ho he entès malament. Més enllà de la mala bava a la que ens té acostumats TV3, aquest és el missatge que havíem de donar? No era més convenient dir que, independentment del que facin els altres, nosaltres volem deixar ben clar que la barbaritat que es proposen aprovar Junts pel Sí i la CUP d’aquí a uns dies no té res a veure amb el nostre full de ruta. Perquè, no té res a veure-hi, oi!

Menys mal que el subjecte polític que ens vam proposar impulsar en la conferència de Viladecans avança a passes agegantades! Bromes a part, això es veia a venir, si més no des de les municipals. Ho deia també en l’escrit fa poc esmentat: com construir un nou subjecte polític amb forces, i ara hi afegeixo i “algunes personalitats polítiques”, que més que un aliat per formar una alternativa d’esquerres, veuen en nosaltres un espai electoral a deglutir? Digueu-me visionari, però ja ho vaig anunciar.

Ras i curt:  cal definir què volem ser quan siguem grans, si és que, realment, volem  fer-nos grans, no en grandària electoral, però almenys sí en discurs polític. A qui volem dirigir el nostre discurs? Volem arrossegar els vots que encara ens queden, de forma vergonyant, això sí, vers un sobiranisme ambigu que juga amb les dues cames, o volem conservar el nostre electorat tradicional i, a ser possible, incorporar-ne de nou mitjançant un discurs catalanista sense complexos que es proposa donar una solució al contenciós que viu Catalunya amb Espanya, per dir-ho de forma simple, que sigui acceptable, com a mínim, per a una generació? I tot això posant al centre del nostre discurs l’agenda social, que hauria de ser la prioritat de tot partit que es reclami de les esquerres. Sigui com sigui, ens calen unes quantes coses, les més importants de les quals em semblen: clarificació conceptual (omplim o no de contingut concret i compromès això que en diem dret a decidir?), desacomplexar-nos (a nosaltres no ens ha de donar lliçons ningú pel que fa a l’assumpció del fet nacional i la defensa de l’autogovern de Catalunya) i, sobretot, patriotisme de partit. O ens creiem el que fem, millorem la nostra autoestima i ens fem respectar, o millor que pleguem. I, “que cada palo aguante su vela!.

Autor/Autora

Jordi Casas

Agrupació d’ICV de Sant Cugat del Vallès

Articles publicats : 7

Comentaris (1)

  • Pere

    Si es confirmen els pronòstics, que indiquen que el pròxim govern espanyol estarà format per Cs en coalició amb PP o PSOE, l’estratègia d’ICV, que defensa un referèndum acordat amb l’estat, no tindria cap possibilitat de realitzar-se.
    Serà el moment de reactivar el procés constituent unilateral, que ara sembla que dormi el son dels justos a can ICV?

    Responder

Deixa el teu comentari

Scroll to top