Punyalades de postguerra i el fre d’emergència de la Història Revisat per Revista Treball a .   La lluita contra el coronavirus no és una guerra. El Govern espanyol i tots aquells que s’ho han plantejat així s’han equivocat, tant des del punt de vis   La lluita contra el coronavirus no és una guerra. El Govern espanyol i tots aquells que s’ho han plantejat així s’han equivocat, tant des del punt de vis Rating: 0
Esteu aquí: Home » Actualitat » Punyalades de postguerra i el fre d’emergència de la Història

Punyalades de postguerra i el fre d’emergència de la Història

Punyalades de postguerra i el fre d’emergència de la Història

 

La lluita contra el coronavirus no és una guerra. El Govern espanyol i tots aquells que s’ho han plantejat així s’han equivocat, tant des del punt de vista de la comunicació de crisi en una societat del segle XXI com des de l’òptica d’un relat polític que, qui s’entesti a emmarcar-lo en el militarisme o en el patriotisme nacionalista, sigui del signe que sigui, només pot acabar afavorint l’extrema dreta. Ara bé, si el combat contra la covid-19 no és una guerra, les conseqüències de la pandèmia sí poden ser de postguerra. I és sobretot per això que cal estar molt alerta davant de l’amenaça dels nous feixismes i de les punyalades que forces, actituds o tics reaccionaris, populistes o d’extrema dreta, en definitiva, poden donar a la democràcia i a les nostres societats.

Són moltes les veus i les dades que alerten d’escenaris de crisi mai vistos a casa nostra des de la Guerra Civil espanyola. I a escala global, des de la Segona Guerra Mundial o des de la Gran Depressió que va enllaçar la Primera Guerra Mundial amb la segona. És ja un titular cridaner o molt simbòlic que els morts per covid-19 als Estats Units, en només un parell de mesos, hagin superat totes les baixes mortals nordamericanes a la llarga guerra de Vietnam. O que, en aquest mateix període de temps, l’atur a la que fins ara era la primera potència mundial s’acosti als 40 milions de persones, prop d’una quarta part de la població activa, en un nivells mai vistos precisament des del Crack del 29. No obstant, cal contextualitzar bé qualsevol exercici comparatiu i vigilar amb les analogies històriques que, de vegades, el periodisme fa alegrement o amb les que teòrics experts, diletants i populistes juguen sense gaire coneixement.

Ara per ara, i per dures que siguin les xifres (més de 300.000 morts arreu del món), les víctimes de la pandèmia de covid-19 no tenen res a veure amb les d’una gran guerra. De fet, només l’estimació d’entre 50 i 100 milions de morts per culpa de l’anomenada ‘grip espanyola’ que va assolar el món ara fa un segle, entre 1918 i 1920, és quantitativament comparable als entre 50 i 70 milions de morts causats per la Segona Guerra Mundial. Durant aquell conflicte bèl·lic van morir diàriament més de 20.000 persones. Si ens cenyim a Espanya, cal recordar que l’estimació del cost humà de la Guerra Civil de 1936-1939 és d’una mica més de mig milió de morts.

Més difícil de preveure i quantificar és la crisi econòmica derivada de la pandèmia i d’una aturada global (productiva, comercial, turística, social, de mobilitat…) que mai abans s’havia donat en la història de la humanitat. El confinament gairebé simultani de milers de milions de persones de tots els continents i l’aturada o l’alentiment de l’activitat econòmica durant setmanes, amb una incerta afectació futura de mesos o anys, comportarà sens dubte una crisi colossal. “Aquest any es registraran previsiblement els retrocessos del PIB més grans des de la Segona Guerra Mundial al conjunt de les economies avançades i des de la Guerra Civil, en el cas d’Espanya”, va dir el governador del Banc d’Espanya, Pablo Hernández de Cos, a mitjan de maig. Un mes abans, el vicepresident del Banc Central Europeu, Luis de Guindos, ja havia donat un titular similar.

En el moment actual, són recurrents i segurament inevitables les comparacions amb la crisi social i financera del 2008 i amb la Gran Depressió de 1929, tot i que les causes no tenen res a veure… més enllà de les que són inherents i estructurals al sistema capitalista. Que s’exclogui de la taula comparativa, per menor, la igualment greu crisi econòmica dels anys 70 del segle XX dóna la mesura del drama al que ens enfrontem. Però, un cop més, la crisi de la covid-19 no és comparable a cap guerra, per a les que qualsevol balanç econòmic comptabilitza sempre una important destrucció d’infraestructures que ara, afortunadament, no es dóna. Si de cas, el que caldria comptabilitzar és la destrucció de la ‘infraestructura verda’ o del medi ambient i esbrinar quina relació ha tingut en la gènesi de la crisi del coronavirus. Però és a la crisi climàtica que ja tenim també a sobre on cal imputar aquesta destrucció ambiental.

Sigui com sigui, és en l’àmbit socioeconòmic, a banda del polític, on les conseqüències sí poden ser de postguerra: atur, pobresa, fam… El catedràtic d’Economia de la Universitat de Barcelona Anton Costas reitera que cal evitar que ens arrossegui el pànic i, sobretot, esquivar el risc de deflació. Si la por al virus i les angoixes socioeconòmiques ens guanyen, aleshores sí que els escenaris de postguerra se’ns poden fer dramàticament presents. I no els conjurarem, almenys a curt termini, ni invocant de forma taumatúrgica el New Deal de Roosevelt als Estats Units dels anys 30 (que ara hauria de ser un Green New Deal global) ni tampoc el Pla Marshall pensat després de 1945 per a una Europa devastada (i que ara haurien de ser uns eurobons o una gran emissió de deute que alguns països europeus es neguen a mutualitzar).

Sovint s’oblida que els anys 30, als EEUU del New Deal, van ser també els del dur realisme social de ‘Els raïms de la ira’, obra que el 1939 li va valer el premi Pulitzer a John Steinbeck i que John Ford va dur al cinema amb Henry Fonda. I també s’oblida que els anys 40 i 50, a l’Europa que va vèncer el nazifeixisme, van ser igualment molt durs; també per a aquells països beneficiats amb els 13.000 milions de dòlars d’ajudes del Pla Marshall. “La tendència d’alguns historiadors i polítics occidentals ha estat contemplar el període que va seguir a la Segona Guerra Mundial a través d’unes lents de color de rosa”, diu l’historiador anglès Keith Lowe a l’imprescindible i esfereïdor ‘Continente salvaje. Europa después de la Segunda Guerra Mundial’. I afegeix: “Faríem bé de recordar que el procés de reconstrucció d’Europa no va començar d’immediat –el Pla Marshall ni tan sols es va concebre fins el 1947- i la inestabilitat econòmica, política i moral de tot el continent es va mantenir fins a molt després del final de la dècada”.

Certament, l’esperit de 1945 que Ken Loach va plasmar per a Gran Bretanya en un bon documental, i que ara es reivindica de nou, va donar pas a una època de prosperitat i benestar que Josep Fontana va analitzar minuciosament i amb esperit crític a ‘Por el bien del Imperio’. Però avui, en un context històric i amb uns actors polítics i internacionals molt diferents, recuperar aquest esperit no és mimèticament possible ni, en cas de poder emular-lo, tampoc cap garantia d’èxit. Només cal veure, enfront la crisi de la covid-19, com han actuat fins ara la Unió Europea i els Estats Units: menyspreant el multilateralisme i els organismes que són fills del sistema de Nacions Unides nascut el 1945, com el Consell de Seguretat de l’ONU, incapaç d’arribar a una resolució sobre la covid-19, o la mateixa Organització Mundial de la Salut (OMS), primer ignorada i després qüestionada i amenaçada d’asfíxia en el seu finançament.

La sortida a la crisi actual, sens dubte, rau més en un esperit multilateral, keynesià i socialitzant o d’estat de benestar com el que es va construir a Europa després de la Segona Guerra Mundial, i que ara hauria de ser també europeista i, sobretot, necessàriament ‘ecosocialitzant’, més que no pas en un replegament nacionalista i de capitalisme anticomunista com el que va menar molts països al desastre després de la Primera Guerra Mundial. Però res no impedeix que enlloc d’una sortida de la crisi en clau de solidaritat i sostenibilitat, d’aposta pel bé comú i contra el canvi climàtic, acabem en un altre escenari, completament oposat. I que no seria només el retorn a una ‘vella normalitat’ de capitalisme neoliberal (en darrera instància, heretat de l’esgotament de ‘l’esperit del 45’ entre les crisis de 1973 i 2008, amb la caiguda del socialisme entremig). De fet, no és descartable que la ‘nova normalitat’ pugui evocar perillosament escenaris de la postguerra anterior, quan la teoria de la punyalada per l’esquena va sustentar el desenvolupament del feixisme.

L’historiador i periodista Sebastian Haffner va escriure que l’única “punyalada per l’esquena” que va haver-hi a Alemanya després de la Primera Guerra Mundial no va ser la de la jove República de Weimar a l’Exèrcit combatent alemany, sinó la d’una “revolució socialdemòcrata aplastada pels propis dirigents socialdemòcrates”. Ells van reclutar les tropes de ‘freikorps’ que van assassinar Karl Liebknecht i Rosa Luxemburg i de les quals va germinar el nazisme. Per la mateixa època, també els punyals dels arditi italians van servir a Mussolini per organitzar els ‘fasci di combattimento’ i transitar d’un confús maximalisme esquerranós a un patriotisme d’extrema dreta. I, com deixa ben clar Antonio Scurati al seu impressionant retrat ‘M. El hijo del siglo‘, l’ascens del feixisme té claus històriques però també lectures de present i de futur immediat.

“El matonisme dels ‘fasci di combattimento’ que va dur la guerra a les ciutats ha estat resignificat en clau postmoderna a les xarxes sociales” i el ‘ciberfeixisme‘ que promou “tormentes de merda” per manipular i debilitar la democràcia ha assumit “la imatge emocional amb la que la Konservative Revolution va combatre els conceptes moderns i racionals que esgrimia la República de Weimar”. Si tot això ho argumentava així a primers de febrer el pensador liberal i ex-alt càrrec del PP José Maria Lassalle, l’esclat de la crisi del coronavirus li ha permès reblar el clau i hauria d’encendre totes les alarmes, també a l’esquerra. “El neofeixisme es prepara per l’horitzó de la postpandèmia”, alerta Lassalle, que identifica el que ha batejat com a “virus neoreaccionari NRx” com el nou agent de col·lapse de la democràcia.

Les picabaralles polítiques a Catalunya i Espanya i les manifestacions i cassolades de barris rics contra el Govern de coalició d’esquerres són només la caricatura -en versió analògica, castissa i casposa, però viralitzada per la modernitat de les xarxes i amb ajuda de la Brunete mediàtica- d’aquesta amenaça. I sense haver de recórrer als esperpèntics espantalls de Donald Trump, Jair Bolsonaro o Viktor Orban, convé recordar que el president de França, el també liberal Emmanuel Macron, ja va advertir en un solemne discurs a mitja pandèmia, el 17 d’abril, del risc de triomf del populisme a França, Itàlia i Espanya segons com afronti la Unió Europea la crisi socioeconòmica derivada del coronavirus. Cal que, d’una vegada, amb lògica sòciopolítica i federal, superant el marc dels interessos econòmics i dels estats, Europa construeixi un referent propi, i lògicament democràtic, que no sigui ni el dels Estats Units ni el de la Xina.

Aquesta és la clau: la Unió Europea. Però si els poders que, el 2008, van rescatar els bancs tot retallant drets socials i serveis públics ara, el 2020, no són capaços de rescatar les persones, ja prou castigades per la crisi anterior, els Salvini i les Le Pen de torn, com alguns populistes i supremacistes també a casa nostra, poden entroncar amb les pors i els interessos reals de la majoria de la gent. I molta gent, sense necessitat d’estar necessàriament abduïda per res o per ningú, pot acabar donant suport a respostes tòxiques davant d’un moment polític i socioeconòmic molt complex.

Part d’aquesta batalla de postguerra es dirimeix a les xarxes socials, i cal afrontar-la decididament des de l’esquerra, i des de les forces democràtiques en general, sabent que no serà fàcil. Però les xarxes només són un mitjà, i la batalla decisiva per l’hegemonia rau en el missatge, sempre associat al llenguatge; o al relat, com es diu ara. El seu control és clau, i per l’Europa d’entreguerres ja ho van analitzar lúcidament Victor Klemperer al seu imprescindible ‘LTI. La lengua del Tercer Reich’ o el mateix Sebastian Haffner a les clarificadores memòries ‘Historia de un alemán’. Deia Klemperer que “les paraules poden actuar com a dosis ínfimes d’arsènic” i que “tot home culte porta dins un estrat psíquic de poble” que el pot dur a l’engany, l’autoengany o la pèrdua del sentit crític. Sobretot quan la propaganda, per molt estúpida, exagerada, superlativa o ‘fake’ que sigui, es va repetint sense immutar-se, a la manera de Goebbels, fins que acaba calant i produint “amb freqüència la destrucció de l’intel·lecte que se li oposa”.

Haffner, per la seva banda, sostenia que “els conceptes amb els que s’alimenta i es mobilitza les masses mai seran prou infantils” i que si es planteja “la guerra com un gran joc entre nacions, excitant i entusiasta”, tot plegat pot acabar molt malament i afavorint el feixisme. O, fins i tot abans, amb “una semidictadura exercida en nom de la democràcia com a defensa davant d’una dictadura autèntica”. Sí, són reflexions de l’Europa d’entreguerres, però molt actuals ara que la crisi del coronavirus i la inflacció de pors i ‘fake news’ ens situen definitivament davant d’escenaris d’autoritarisme postdemocràtic com els que ja fa temps que denuncia Josep Ramoneda.

La por al virus, a perdre la feina, a no tenir res per menjar o, simplement, a l’incert futur de l’anunciada ‘nova normalitat‘ no deixa de ser, aquesta por, un legítim sentiment humà. Però el pànic és el seu perillós excés. I en un context d’excés de sentimentalitat, el risc d’arraconar el pensament racional pot acabar sent el pas previ o la condició necessària -esperem que no suficient, perquè en política també compten els fets i la capacitat d’acció i d’organització, de resistència i de proposta- per cedir l’espai de la raó i el sentit crític a la insensibilitat o l’absència de voluntat. Vet aquí les punyalades de postguerra que poden rebre les nostres societats.

Com escriu Antonio Scurati a ‘M.’, “el feixisme es propaga com una epidèmia” entre la gent que “no són de dretes ni d’esquerres, ni tant sols de centre, ni rojos ni negres; són aquesta mena de gent que es mou sempre i per sempre en una zona grisa” i que bescanvien “odi a canvi de por” per acció i efecte “del pànic, aquella llevadora de la Història”. No llevadora, però sí “locomotora de la Història” és com Marx va definir la revolució. Davant del risc de pànic, del virus del feixisme o de la crisi climàtica, i abans no descarrili el tren de la Història, el més revolucionari potser serà recórrer a les tesis de Walter Benjamin i accionar el fre d’emergència.

 

Autor/Autora

Marc Andreu

Periodista i historiador, és codirector de 'Treball'

Articles publicats : 14

Comentaris (2)

  • Avatar

    Josep Busquets Urpí

    Un article molt ben travat, Ho comparteixo gairebé tot. Reconeixent el valor de la història, contextes i similituds. Si m’ho permet el seu autor, hi afegiria que caldria completar-ho, això és: l’esquerra “transformadora” no ha estat excessivament complaent amb els valors dominants a l’hora de la formació d’una ciutadanía crítica falcada en valors, justament transformadors?. Quins valors prevalen arreu, molt majoritàriament?, Les grans mases de assalariats a què aspiran, a guanyar-se la vida o a tenir diners com sigui i entrar en la roda del consum? les eleccions què demostren?. Quina confiança ofereix l’esquerra?
    M’afirmo en la gran tasca formativa i ideològica, que està per fer. La dreta ens avantatge llargament, només li cal treballar els valors que anima el “sistema” ajudat en fomentar la por en cas de sortir-ne d’ell. Reconeguem que la HEGEMONIA CULTURAL no la te guanyada l’esquerra, i fins que això no sigui tan descompensat no podem anar gaire lluny. Això només te un nom FORMACIÓ, i formació per un esdevenidor en el que a més i haurem de possar molta imaginació, creativitat i solidaritat. I si se’m permet, hem de pasar a que el motor no vingui de la competició sinó de la cooperació.

    Respon
  • Avatar

    Josep M. Rdríguez Rovira

    Enhorabona Marc, em sembla un article que aborda alguns dels aspectes essencials de la situació i dels problemes.
    El feixisme, ni que, de moment, sigui descafeinat, pot derivar cap a feixisme violent. Les reflexions que fas en l’article em semblen molt reals i l’exemple de la república de Weimar molt encertat.
    Un altre perill que veig a la situació actual, aquest mes real, és el del reforçament del capitalisme més dretà, aquest, capitanejat per l’imperi (EUA)- vegis el manifest d’Aznar i Vargas Llosa- amb un president que es considera “amo del món” al front, que intenta dominar la situació i “anorrear” tots el rivals, i, en especial, a la Xina, conscient que aquesta ha passat ja davant dels EUA en ciència, en tecnología i prácticament també en economia. Aquesta, penso jo, és la gran batalla propera, encara que el feixisme no es pot descartar reforçat pel moviment d’extrema dreta activat per Aznar, Vargas Llosa i companyía.
    Devant d’aquesta situació, caldrà veure com actúa la UE, el capital europeu, que jugarà un paper important, positiu o negatiu en els esdeveniments, reforçant el seu espai i el seu paper, o jugant, una vegada mes, el paper de serf de l’imperi, i pot decantar la balança, amb un tancament de files amb el capital de EUA, sotmetense, o actuar com element autònom i dinamitzador del multilateralisme.

    Respon

Deixa el teu comentari

Scroll to top