7 demandes urgents per al pròxim Dia Internacional de les Dones Revisat per Revista Treball a . El 8 de març de 2018 serà un dia difícil d’oblidar. La mobilització va desbordar les expectatives, essent potser la jornada feminista més multitudinària de la h El 8 de març de 2018 serà un dia difícil d’oblidar. La mobilització va desbordar les expectatives, essent potser la jornada feminista més multitudinària de la h Rating: 0
Esteu aquí: Home » Catalunya » 7 demandes urgents per al pròxim Dia Internacional de les Dones

7 demandes urgents per al pròxim Dia Internacional de les Dones

7 demandes urgents per al pròxim Dia Internacional de les Dones

El 8 de març de 2018 serà un dia difícil d’oblidar. La mobilització va desbordar les expectatives, essent potser la jornada feminista més multitudinària de la història a Espanya i Catalunya. La simpatia per la vaga va desbordar també les previsions –començant per les sindicals– i va fer suspendre programes amb tanta audiència (i dubtós compromís cívic) com el d’Ana Rosa Quintana, malgrat que havia assegurat setmanes abans que ella no s’aturaria.

Enguany, encarem un llistó molt alt, i el pànic podria apoderar-se de nosaltres. Però, essent necessària una mobilització massiva, la salut del feminisme i les seves expectatives de transformació no s’han de recomptar en una nova mobilització. Moltes circumstàncies han de confluir per a fer possible una jornada com aquella, que va ser històrica i que encara esgarrifa (i si no, recordeu Bilbao). En aquell moment, en pro de l’efervescència mobilitzadora, l’agenda social va ser molt àmplia i l’agenda política gairebé de mínims. Era un moment per dir prou. Ara toca no deixar-se endur per la inèrcia i fer un pas valent i complicat: dir cap a on.

El manifest de la vaga feminista, enguany, fa referència a molts temes clau, tot i que no els expressa com a demandes concretes i exigibles a actors específics. Jo vull compartir-ne una selecció, donant-hi una concreció programàtica en allò que em sembla no només important, sinó urgent. Són demandes que podem exigir ja, abans que cap transformació social tingui lloc, i que (sobretot!) podem saber si han estat o no escoltades. Menys que això, no pot demanar un moviment que ha mobilitzat més de sis milions de persones a l’Estat.

Aquí van:

  • Un ordenament jurídic adaptat al conveni d’Istanbul. Hi ha moltes violències masclistes, més enllà de la parella, i totes han de ser tractades com a tals. Garantir, en particular, la protecció dels nens i les nenes, i també de les dones en situació de major vulnerabilitat (com ara les que arrisquen la seva deportació i les víctimes de tràfic).
  • Cap operador jurídic (advocat/da, jutge/ssa, metge/ssa, pèrit…) que pugui enfrontar-se a un cas de violència masclista ha d’estar autoritzat a fer-ho sense la formació especialitzada que se suposa que hauria de tenir. Invertim, controlem, avaluem i, si cal, sancionem.
  • La Llei de Dependència és la prova més cruel de com l’austeritat va acabar amb l’ampliació dels drets de les persones. Implementar-la en condicions, prioritzant els serveis sobre les transferències econòmiques i generant llocs d’ocupació, és una emergència social. Totes necessitarem alguna vegada que ens cuidin i no trobar-nos abandonades. Totes hem d’atendre persones que ho necessiten, i no hem de cuidar fins al punt de posar en risc la salut i l’autonomia econòmica, com succeeix avui. Tenim dret a participar en el mercat laboral, independentment de la situació dels nostres familiars propers.
  • En el cas de les dones, el refugi i la migració van sovint lligat a la violència masclista, a una permanent inseguretat jurídica i a una depauperació de les ocupacions en les quals tenim oferta de feina: casos com el de la maduixa de Huelva o les “Kellys” han de generar regulacions i plans d’actuació específics allà on s’ha comprovat que existeix un risc elevat de vulneració de drets bàsics (com el dret al descans, a la remuneració digna o a la integritat moral i sexual) per la intersecció de diversos factors de desigualtat (gènere, estatus migratori i racialització, per exemple). Les llars han de deixar de ser espais lliures d’inspeccions de treball. Qui vulgui tenir assistència o neteja professional a casa, ha de ser conscient que obre la seva llar a l’ocupació, amb els drets associats i els mecanismes necessaris per a garantir-los.
  • Garantir per llei i amb pressupost la coeducació. A parer meu, no es tracta de l’enèsima proposta d’assignatura específica (tot i que una assignatura sobre ètica i ciutadania em sembla imprescindible en el món d’avui), sinó d’incloure amb rigor en els continguts i les metodologies docents que les necessitats de totes les persones són igualment valuoses; també, reconèixer el paper de les dones en el saber i la història,  i qüestionar els rols de gènere i els estereotips heterosexistes, que fomenten la violència contra les dones i les persones amb identitats de gènere o opcions sexuals diferents de les que fan la norma. També, evidentment, aprendre a identificar la violència sexual i la llibertat sexual com a elements bàsics de la convivència.
  • La bretxa salarial és conseqüència de moltes desigualtats que es produeixen en l’ocupació. Cal abordar-les de manera integral. En particular, cal posar límits legals a la jornada a temps parcial, que hauria de comptar sempre amb una justificació, per evitar que segueixi sent una font de dualització salarial –els qui poden viure del seu treball i els qui no–. Sabeu que actualment les persones que treballen a temps parcial poden haver de fer hores complementàries? I que poden tenir la jornada partida?
  • Reduir la jornada laboral i racionalitzar els horaris, en un marc de polítiques orientades a millorar la justícia social de l’organització dels temps. Repartir el treball remunerat és un pas (necessari, tot i que no suficient) per a repartir les responsabilitats domèstiques i de cura.

No són totes, ni les més audaces. Però són urgents, fan consens i són factibles, amb pressupost i, en alguns casos, la millora de la norma. Cansats de sentir sempre les mateixes demandes? Més cansades estem nosaltres d’haver-les de formular, un cop més, aquest 8 de març.

Autor/Autora

Maria De la Fuente

Directora de l'observatori IQ

Articles publicats : 17

Deixa el teu comentari

Scroll to top