Fer República Revisat per Revista Treball a . Aquest és el lema que des de les eleccions de desembre els dos partits més grans de l'independentisme han anat repetint com un mantra. Amb accents i declinacion Aquest és el lema que des de les eleccions de desembre els dos partits més grans de l'independentisme han anat repetint com un mantra. Amb accents i declinacion Rating: 0
Esteu aquí: Home » Catalunya » Fer República

Fer República

Fer República

Aquest és el lema que des de les eleccions de desembre els dos partits més grans de l’independentisme han anat repetint com un mantra. Amb accents i declinacions diferents, entre ells, i segons el moment. Ara era gairebé una incitació a noves desobediències i accions unilaterals, ara, al contrari, era el crit del pragmatisme que argumentava que començar a fer polítiques efectives era la manera d’acostar-se a l’objectiu final. Per a ambdues, i en diferents moments però ha estat la fórmula amb la qual vestir una certa desorientació, comprensible si es vol -donada la duresa de tenir companys víctimes d’una presó preventiva injusta i d’haver de digerir els efectes polítics dels passos en fals fets a partir de setembre de l’any passat-, però desorientació al cap i a la fi.

L’expressió no obstant això entronca amb un dels leit motifs del Procés, repetit fins a la sacietat en els últims anys: es vol la independència no per a un replegament nacional clàssic, sinó per millorar la vida de la gent. Per fer un país més just i més equitatiu. Per començar de zero i amb premisses més progressistes, construir un estat capaç de fer avançar en drets i protegir la seva ciutadania. Aquesta, s’ha repetit, era la veritable innovació del procés català. I per a això havia interpel·lat molta gent més enllà del tradicional perímetre de les forces nacionalistes, fossin elles d’esquerres o de dretes. Naixia, doncs, el concepte de l’independentisme instrumental, que acompanyava milers i milers de ciutadans de l’agnosticisme pel que fa a les qüestions territorials, cap a un independentisme entès com una eina de canvi.

Per això s’ha utilitzat tant l’expressió “republicà”, en lloc de “independentista” o, pitjor encara, “nacionalista”. Com a estratègia de construcció de consens està a la vista que almenys en part ha funcionat: el suport a la independència ha crescut en els últims anys també per a l’aportació d’aquells sectors que volien un canvi en sentit progressista. Com també s’ha repetit moltes vegades en aquests anys, alguns sectors han vist -com a mínim puntualment- en la independència aquella “utopia disponible” de la qual parlava Marina Subirats. D’aquí venen totes les teories, escampades amb afany -i l’ajuda dels mitjans públics i concertats-, segons les quals justament per aquest caràcter instrumental –e intrínsecament democràtic- la independència era un projecte pensat per el conjunt de la ciutadania. Les accions unilaterals, en aquest marc -començant per les de setembre de l’any passat-, no havien estat l’exclusió de la meitat de la població, sinó una fase necessària a arribar a aquella República que finalment es configuraria com un estat més just socialment, per tots i totes.

Ara mateix els partits independentistes tenen l’opció de demostrar si aquesta idea de un independentisme instrumental -declinació almenys heterodoxa (al meu entendre) de una voluntat de canvi- ha realment arrelat en les la seva cultura política i pot generar accions efectives. Malgrat la situació d’excepcionalitat derivada de unes acusacions promogudes per la Fiscalia que semblen buscar més venjança que justícia –excepcionalitat que, d’altra banda reconeixen molts espais polítics, a Catalunya i al conjunt de l’estat–, tenen una immillorable ocasió de reprendre la iniciativa i “fer República”, recolzant un acord de pressupostos generals en les Corts que posa sobre la taula millores substancials per als sectors de la ciutadania que més han sofert i pagat la crisi. La possibilitat de pujar fins a els 900 euros el salari mínim o la regulació dels lloguers, són mesures que incideixen de ple en dos dels problemes més greus que ens ha deixat la crisi i ha agreujat l’austeritat, com són la pauperització del treball i l’habitatge.

El discurs oficial dels partits independentistes ara diu que es tracta de mesures que es podrien aprovar igualment a través de decrets. Tècnicament, algunes d’elles, sí. La pregunta és si després es podrien finançar amb els pressupostos prorrogats del govern de Rajoy, i la resposta és negativa. Pel cap baix, sense pressupostos generals de l’estat seria impossible dur a la pràctica mesures com ara la revalorització de les pensions, la congelació de les tarifes de transport metropolità, el finançament de les ajudes a la dependència, la inversió en polítiques d’habitatge, a les prestacions d’atur per majors de 52 anys, el finançament del Pacte contra la violència de Gènere, de les polítiques de I+D, de l’Ingrés Mínim Vital, entre moltes d’altres. No semblen pas avenços de poca envergadura, i encara menys en un context europeu en que s’està dirimint si s’intenta sortir de la crisi amb més drets i posant al centre de les polítiques les persones, o bé s’aposta per receptes austeritaries o directament d’extrema dreta.

D’altra banda, un no als pressupostos generals de l’estat també significaria no augmentar la dotació econòmica de la Generalitat, impedint –a la pràctica-, plantejar qualsevol mesura de caràcter social que sigui rellevant i no cosmètica en els pressupostos de la Generalitat.

Més enllà de les recriminacions i dels senyals inquietants –aquesta setmana es va conèixer la notícia que el govern de Torra i d’Aragonés ha retallat en un 30% l’aportació del Govern al Consorci de l’Habitatge de Barcelona, contravenint els compromisos adquirits i sembrant dubtes raonables sobre si l’executiu considera l’habitatge una “prioritat menor”, com en el seu moment Elsa Artadi va definir les polítiques de transport públic– amb el suport a l’acord pressupostari signat pel govern i el grup confederal a les Corts, tant el PDCAT com ERC poden demostrar dues coses importants. En primer lloc que fan política per el conjunt de la ciutadania, sense importar si aquesta és independentista o no. I en segon lloc, poden demostrar si és veritat tot el que ens han explicat que és per a ells la independència: un projecte per millorar la vida de la gent i no una qüestió nacionalista, identitària i per això mateix no inclusiva. Poden “fer república” o bé seguir onejant una bandera mentre fan polítiques que no responen a les necessitats de la gran majoria de la ciutadania.

Autor/Autora

Paola Lo Cascio

Llicenciada en Ciències Polítiques i Doctora en Història Contemporània

Articles publicats : 9

Comentaris (4)

  • Isabel

    Molt bona reflexió, situada en el present més precís i necessari. Aquesta és l’exigencia democràtica a quí ens representa, i que te confiat el govern de les nostres coses públiques

    Responder
  • Josep Quintana

    Aquest article resulta ridícul. Els independentistes parlen de república per amagar el que busquen realment. Pretendre que ells mateixos es creguin la seva mentida, pressionar-los en nom dels seus enganys o intentar convèncer-los que la lluita per la independència implica votar els pressupostos, és pueril.

    Faria millor Paola Lo Cascio d’enfrontar-se d’una a vegada a l’independentisme i denunciar les seves mentides. L’independentisme viu de tota la gent que sap que és una gran mentida però li fa el joc i utilitza el seu llenguatge perquè és més còmode.

    Responder
  • Pere

    Vaja, que per fer república, el millor és recolzar els pressupostos del govern del Reino de España, monàrquic, contrari a la República Catalana i favorable, en canvi, a la presó -sense judici- i al manteniment dels càrrecs de rebel·lió i sedició per als seus líders polítics i socials.

    Curiosa contradicció!

    Responder
    • Josep Quintana

      No diguis tantes tonteries que fas pena.

      Estan “a la presó a l’espera de judici” no “a la presó sense judici”. Això és el que és l’independentisme: una col·lecció de mentides, preses de pèl i insults racistes contra els espanyols.

      L’independentisme és la cosa més repugnant i immoral que ha produït Catalunya en tota la seva història.

      Ja ho veus Paola que en treus de fer-los la gara-gara.

      Responder

Deixa el teu comentari

Scroll to top