25N: Violència masclista i consens social. Revisat per Revista Treball a . Un any més, el dia internacional de lluita contra la violència vers les dones ha passat amb la seva corresponent agenda d’actes commemoratius, especials a la pr Un any més, el dia internacional de lluita contra la violència vers les dones ha passat amb la seva corresponent agenda d’actes commemoratius, especials a la pr Rating: 0
Esteu aquí: Home » Opinió » 25N: Violència masclista i consens social.

25N: Violència masclista i consens social.

25N: Violència masclista i consens social.

Un any més, el dia internacional de lluita contra la violència vers les dones ha passat amb la seva corresponent agenda d’actes commemoratius, especials a la premsa, jornades de reflexió de les entitats, manifestos i llaços en els balcons dels ajuntaments i altres administracions. Aquest any, a més, commemorem que en fa 10 de l’aprovació de la Llei Integral estatal (1/2004) amb el lideratge del PSOE. A més, en fa 6 de l’aprovació de la llei catalana (5/2008), impulsada pel tripartit. Val a dir que el compromís del govern d’esquerres a Catalunya amb aquesta qüestió ens va permetre quantificar l’abast del problema. L’enquesta sobre violència masclista a Catalunya de l’any 2010 ha fet possible estimar que més d’1 cada 4 dones a Catalunya han patit alguna situació greu de violència masclista. Això vol dir que ningú viu al marge d’aquest fenomen i que, lector, lectora, si no en coneixes cap cas, és molt possiblement, perquè no te l’han explicat, no pas perquè no el tinguis ben a prop, en el teu entorn.

En tot cas, aquest desè aniversari converteix l’actual diada en un bon moment per a comparar i reflexionar sobre l’evolució de les respostes polítiques. Fa una dècada, en un moment on la sensibilització anava associada al sensacionalisme, es va fer un gran esforç  per a abordar la violència masclista emmarcant-la en la lògica de la desigualtat de gènere (extraient-la del marc de “la violència domèstica”,  els “crims passionals”, entre d’altres), i fa sis anys es va ampliar l’acció pública a un ampli ventalls més enllà de l’àmbit conjugal. Avui tothom sap que l’alcohol no causa el sexisme, que la passió amorosa no és el desencadenant de la violència vers les dones, i que violència conjugal és una sola part d’un fenomen arrelat en el sexisme a la societat i que afecta no només les parelles (o ex), sino l’entorn laboral o sòcial comunitari, a través de manifestacions tan diverses com l’assetjament, les agressions sexuals, la mutilació genital o la violència econòmica. En resum, en deu anys n’hem après força i més del 95% de la població diu estar en contra de la violència masclista.

Malauradament, una altra cosa que ha canviat en aquests deu anys és el compromís de l’administració central i també de l’autonòmica. Aquestes administracions, sota governs progressistes, van fer normes i polítiques públiques model d’actuació arreu d’Europa, polítiques que s’han quedat a mig camí en la seva implementació (i que cal començar a revisar). Avui el govern central porta retallat un 30% del pressupost directe a aquesta qüestió, i gairebé el 50% en igualtat. A més, es fa difícil saber què està passant amb els ajuntaments, pioners en l’atenció de les dones víctimes des d’una perspectiva de gènere i amb una visió de proximitat[1]. Avui, la falta de finançament local i l’ARSAL podem suposar que han impactat greument la seva capacitat d’acció.

La meva impressió és que ni l’evolució (positiva) en la sensibilització social sobre la violència masclista, ni l’evolució (negativa) en el seu abordatge institucional, han anat suficientment aparellats amb un canvi d’estratègia política per part de les entitats feministes i partits d’esquerres, si més no quan arriba la diada commemorativa.  Com he dit, seguim veient massa llaços, massa manifestos i massa actituds falsament unitàries que distorsionen on és (i com és de greu) el problema de la violència masclista avui.

El consens en la commemoració tenia sentit fa deu anys, quan els agents socials i polítics es van posar d’acord en admetre l’existència de la “xacra de la violència de gènere”. Avui, però, els discursos del consens poden estar provocant diversos efectes no desitjats: un, l’exoneració d’aquelles opcions polítiques que han desinvertit en la qüestió (CiU) i/o que, amb la una agenda antifeminista, estan desmuntant el marc d’anàlisi de quines són les causes socials i estructurals d’aquesta violència (PP). D’una altra banda, un inconcret rebuig social de la violència masclista ens pot mantenir en una posició fàcil i poc crítica sobre l’abast de la mateixa en manifestacions culturals àmpliament acceptades. El pitjor efecte d’aquest superficial i acrític consens és, però, el risc d’aïllament de les dones que en són víctimes.

Em pregunto si quan compartim el llaç i el manifest amb la immensa majoria dels mitjans de comunicació, representants polítics de diversos colors, i persones de totes les opinions, no estem despolititzant el problema. Si no mirem a un altre lloc davant de fets com l’acceptació social acrítica de pel.lícules, cançons, anuncis, programes[2] que són autèntiques apologies sexistes de la dominació masculina. Si no ens autoenganyem sobre l’abast, avui, del problema de fons: els valors subjacents, també presents en les generacions més joves. Estudis recents mostren que al voltant del 70% del professorat de secundària infraestima el nombre real de nens i nenes a les seves aules que tenen creences pro violència masclista. Si no estem evitant dir que els operadors jurídics i policials no estan oferint una protecció prou efectiva a les dones que s’hi adrecen, perquè no tenen mitjans o simplement perquè subestimen el risc que aquestes estan patint (elles, i els seus fills o filles). Si no estem passant de puntetes sobre el fet que no es pot retallar a la meitat la despesa de l’Estat en abordatge del problema i pretendre que això no tingui un impacte (com han fet els partits conservadors). El pitjor de tot és que sota el “miratge de la igualtat”que pot afavorir aquest fals consens del 25N, potser estem responsabilitzant les víctimes de la seva situació. Perquè si resulta tan evident per a tothom, i si tothom està disposat a fer el possible al respecte… perquè les dones no demanen ajuda? Per què no denuncien?

El 2004, amb unes administracions pioneres i una societat que encara no coneixia el fenomen,era un bon moment per al consens polític i social entorn de la violència masclista. El 2014, la sensibilització potser ha de ser una altra cosa. Tenim uns operadors policials o jurídics sense mitjans ni formació per a calibrar-ne el risc, un sistema educatiu que –contra les dades- en considera els seus valors de fons com a marginals i per tant no problemàtics, uns mitjans escampant porqueria sexista d’alta rendibilitat econòmica, un neomasclisme emergent que –emparat sota el “miratge de la igualtat”- porta a l’absurd la victimització dels homes en els moments de separació, i, sobre tot, un govern autonòmic que ha desmantellat la transversalitat de les polítiques, i un de central amb una agenda política antifeminista. Potser, sensibilitzar ja no és fer consens, sinó fer conflicte. Potser ja n’hi ha hagut prou de dir que estem en contra de la violència. Potser ara toca identificar-la, més enllà de les seves manifestacions extremes, i assenyalar els responsables que no s’estigui abordant en tota la seva gravetat.



[1] L’actuació local va ser, des de mitjans dels 90, bàsica per lluitar contra l’anomenada “victimització secundària”, que és aquella que provoquen les institucions que haurien de protegir les víctimes, a causa de la seva incomprensió, problemes de coordinació o burocratització.

[2][2] Recentment he pogut assistir a un taller de Tamaia sobre el nefast –i explícit!- missatge sexista i proviolent de l’exitosa (i premiada) Tres Metros Sobre El Cielo.

Autor/Autora

Maria De la Fuente

Directora de l'observatori IQ

Articles publicats : 17

Deixa el teu comentari

Scroll to top